dimecres, 25 de gener del 2017

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,
Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

dijous, 19 de gener del 2017

Bertrana, la Polinèsia, la Rai i jo

Hi vaig fer els meus 55 anys a Tahití. Els colors intensos del mar i Moorea al fons. Màniga llarga perquè el sol ja m’havia cremat la pell. 

Tot plegat per deixar-vos l’enllaç al reportatge sobre Aurora Bertrana, de la Rai, en el qual em van entrevistar.