diumenge, 30 de gener del 2011

Exàmens

És època d’exàmens. Potser és per això que un amic m’ha enviat un piló de respostes “creatives” a preguntes no sé si massa difícils. N’he triat tres, relacionades amb el món clàssic. No sé a quin nivell corresponen aquestes preguntes, ni on s’han fet, ni si són reals o no, no sé res de res. Provenen d’una notícia del Daily Mail online i són extretes del llibre F In Exams: The Best Test Paper Blunders de Richard Benson.

divendres, 28 de gener del 2011

Les mimoses de Rodoreda

Quan vam comprar El Senyal Vell, Carme Manrubia ens explicava el perquè de cadascuna de les plantes i dels arbres del jardí. Mentre rellegia les obres de Rodoreda, aquell estiu de 1984, em vaig adonar que, en un dels contes de Viatges i flors, l’escriptora havia reproduït casa i jardí: “Hi ha mimoses d’aquelles que els jardiners en diuen “sempre-en-flor”, d’aquelles altres que al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or, i d’aquelles que tenen poca capacitat de florida però que creixen de pressa fins a alçades vertiginoses, dretes cap al cel.” 

De fet, van plantar les dues classes de mimosa al jardí d’El Senyal Vell, perquè Rodoreda ja n’havia parlat en un altre conte, anys abans, Aquella paret, aquella mimosa : “Començava a florir i tot el temps de la florida va ser molt bonica: era una mimosa de les bones, de les de poca fulla de color de cendra i molta boleta petita, i cada branca semblava un núvol groc. Perquè hi ha les que tenen la fulla dura i la flor llarga com un cuc, i més fulla que flor. Amb la claror del fanal les branques de la mimosa va semblar que sortissin d’un cel...”
La mimosa “sempre-en-flor” era delicada i massa inclinada pels vents. Se’ns va morir aviat.  Però la que els va sortir borda es va multiplicar tant que vam fer una tanca de mimoses. La de fulla dura va continuar pujant cel amunt.
Vaig fotografiar les mimoses que il·lustren aquest post, dimarts passat al jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans. Com a casa, també hi van plantar només arbres, plantes i flors de les obres de Mercè Rodoreda. 

dijous, 27 de gener del 2011

A l’òpera

The Age of Innocence de Martin Scorsese comença amb l’ària de Margherite del Faust de Gounod. Senso de Luchino Visconti comença amb el duet de Manrico i Leonora d’Il trovatore de Verdi.

L’acció de la pel·lícula de Scorsese transcorre a la Metropolitan Opera de New York l’any 1870, la de Visconti al teatre la Fenice de Venècia l’any 1866. 

La meva pel·lícula hauria de començar amb Puccini, o amb l’ària de Cavaradossi de Tosca a la New York City Opera, o amb l’ària de Calaf de Turandot a la Metropolitan Opera de New York, nel mezzo del cammin di nostra vita.

A la fotografia, l’edifici de la Metropolitan Opera de nit, ben il·luminat com m’agrada més, un dia de representació. A un costat i a l’altre, a l’interior, es poden distingir els murals de Chagall. La vaig fer a primers de gener de l’any 2008.

diumenge, 23 de gener del 2011

El dret de ciutadania

L’any 62 abans de Crist, el poeta Àrquias va ser acusat d’haver usurpat la ciutadania romana. Àrquias havia nascut a Antioquia d’Àsia i ja als 17 anys era considerat un gran poeta primer a la Magna Grècia, després a la mateixa Roma. La llei que concedia la ciutadania era estricta. Ciceró es va encarregar de la defensa del poeta. Va demostrar que Àrquias complia tots els requisits que demanava la llei. Però, va voler convèncer els jutges que, si Àrquias no hagués estat ciutadà, que ho era, només per les seves virtuts ja se l’hauria de nomenar ciutadà romà. El discurs tracta un tema ben d’avui: la dificultat dels immigrants per obtenir el dret de ciutadania, i a més és un abrandat elogi de les lletres i de la poesia. 
Pensava en tot això, quan llegia al diari la història de la jove Maria Amelie que sembla que l’any 2010 va assolir gran èxit amb una obra en la qual explicava la seva història d’immigrant clandestina a Noruega, des de fa 11 anys. Tot i l’èxit, o a causa justament de l’èxit que la va tornar visible, les autoritats la van detenir perquè violava la llei d’estrangeria i la volen expulsar del país. Nihil novum sub sole.
Vaig fotografiar la inscripció del temple de Saturn el mes de desembre de 2010.

diumenge, 16 de gener del 2011

Camil·la, la primera surfista

Afegeix Virgili entre les capacitats de Camil·la: “Ella podria córrer, al mig del mar, suspesa damunt les ones inflades, i no mullaria amb l’aigua les seves plantes lleugeres.” És o no és una precisa descripció del que veiem que fan els surfistes? 
La reina de la nació volsca, Camil·la, apareix per primera vegada al llibre VII de l’Eneida, és una creació de la imaginació de Virgili, basada probablement en llegendes itàliques. És la dona guerrera per excel·lència, i Virgili la descriu una mica a imatge i semblança de la reina de les amazones. Però la història de Camil·la ocupa la major part del llibre XI i acaba amb la seva mort, a mans de l’etrusc Arrunt.

No és pas que vulgui fer propaganda d’una beguda amb la il·lustració del post d’avui. Un amic m’ha enviat un enllaç que recull més d’un centenar de cartells antics d’aquesta beguda i, quan he vist aquest, he pensat que la jove que llisca damunt les ones potser es deia Camil·la.

dijous, 13 de gener del 2011

El deixant

Llegia de Francis Ponge, El partit pres de les coses. M’anava engrescant amb la seva miniaturista descripció, irònica i tendra, de les coses. Arribo a aquesta metàfora del cargol “Talment un gran vaixell, amb el deixant argentat”, i esclato d’admiració. Vaig a la biblioteca i agafo Els camins del mar de Joan Bastardas. Rellegeixo la número 3 de les seves Nòtules i postil·les als “camins del mar”, i m’afegeixo a la seva admiració per aquests dos versos de Maria Àngels Anglada “Puc veure l’oreneta al seu reialme gràcil / -petita vela fosca, camins sense deixant.”

Perquè el deixant no sigui tan efímer l’anoto en aquest bloc.

A la fotografia, deixants diversos al Hudson, un capvespre de l’any 2009, des de Riverside Drive.

dimarts, 11 de gener del 2011

Morir com una rosella

Els quatre exemples clàssics de la comparació de la mort humana amb la mort d’una flor. 

A la Ilíada d’Homer, Teucre dispara a matar Hèctor, però la seva fletxa es fixa en Gorgitió: “I talment el cascall que en el verger es colltorça, ressentint-se del pes dels fruits i les pluges primaverals, així ell inclinà el cap, que l’elm afeixugava.”

A Catul és l’amor qui mor: “i que no es giri, com altres vegades, en cerca del meu amor, que per culpa d’ella ha mort com la flor de la vora d’un prat quan l’arada, en passar, l’ha tocada.”

De manera semblant és descrita la mort d’Euríal en l’Eneida de Virgili: “Així una flor resplendent, rompuda per l’arada, llangueix i mor, o bé, damunt les tiges afeblides, les roselles inclinen el cap quan senten de vegades el pes de la pluja.”

I Ovidi fa morir així Jacint, jove que mor com flor i esdevé flor, a les Metamorfosis: “Com si al regadiu d’un hort algú trenca els violers i els cascalls i els lliris amb les grogues llengües dreçades, marcits decanten de sobte el cap esllanguit i no es tenen i giren les puntes a terra, així jeu el rostre moribund i, perduda la força, el coll és un pes per a ell mateix i s’inclina sobre l’espatlla.”

Les traduccions són de la Fundació Bernat Metge. Vaig fotografiar els narcisos que va plantar el meu fill al jardí de la casa dels meus pares el maig de l’any 2009. 

diumenge, 9 de gener del 2011

Les postes de sol de Rodoreda

Altres han lloat les postes de sol des de Súnion o des de Papeete, Mercè Rodoreda, fascinada per les postes de sol i els naixements de lluna que veia des de Romanyà de la Selva, els va immortalitzar en les seves obres, més d’una vegada. Vet aquí uns exemples.
Al pròleg de Mirall trencat: “Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat ‘Mirall trencat’. Mirem junts les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats.”
Una variació del text anterior en una entrevista: “Al notari Riera, que a la novel·la té una rosa sobre la seva taula de despatx, el veig amb molta freqüència. Passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines. Sabeu que hi he acabat la novel·la? Sortim els dos junts, contemplem les postes de sol més rogenques del món i els naixements de lluna més opalins, com perles.”
A Mirall trencat: “El sol es ponia quiet, com si la vida fos la vida de sempre. Els arbres brillaven com si no hagués passat res.”
Al text “Romanyà”: “Les Gavarres, totes un alzinar, a l’hora de la posta quan el sol les besa de biaix, semblen de vellut.”
I a les darreres pàgines de Quanta, quanta guerra: “Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa.”
La posta de la fotografia és de l’any 2003, a Romanyà.

divendres, 7 de gener del 2011

L’obelisc de Central Park

En vaig parlar en un altre post de l’obelisc de Cleòpatra de Central Park. Ahir vaig veure que era notícia al diari, perquè el secretari general del Consell Superior d’Antiguitats egipci ha escrit una carta a l’alcalde de New York. L’alerta del mal estat del monument i li adverteix que, si la ciutat no és capaç de tenir-ne bona cura, reclamarà la seva devolució a Egipte. 

De fet, no se’l mira gaire ningú l’obelisc de Central Park. Sempre l’he pogut retratar de tots cantons, sense interferències humanes, perquè el contemplàvem nosaltres sols. Sembla que l’obelisc encara està sorprès de l’arbratge que l’envolta, acostumat com estava als palmerars d’Heliòpolis. El van erigir darrere del Metropolitan Museum, el 22 de febrer de 1881, gràcies a la generositat del mecenes William H. Vanderbilt. 

A la fotografia, que vaig fer l’agost de 2009, es pot veure l’obelisc i l’edifici de vidre que forma part del Met, que conté justament el temple egipci de Dendur. Vaig escapçar la punta de l’obelisc. Per això il·lustro el post amb una segona fotografia de l’obelisc, com una fletxa que emergeix de la verdor del parc, des del Roof Garden del Met. 


dijous, 6 de gener del 2011

Retorn

Torno a sentir-te, ventijol,
no sé d’on vens ni on vas,
sols sé que ets un preludi.
Quan m’acaricies la cara,
sou vós, pare, sou vós, mare?
Potser ets un batec d’ales?
Sento una pau que m’agrada.

El vent...
El mes de gener de l’any 2005, la meva mare va escriure aquest poema. Tenia 86 anys. El títol del post és el títol que la meva mare va posar al poema.

diumenge, 2 de gener del 2011

El maniquí

Com que el meu pare era sastre, a casa hi havia el maniquí. De fet, n’hi havia més d’un, però el que imposa la seva presència en el record és un tors ben fet, cobert amb una d’aquelles americanes impecables que sortia de les mans del meu pare.

Després hi va haver El maniquí de Mercè Rodoreda. Sembla que va escriure aquesta peça teatral, almenys la segona part, entre 1978 i 1979, és a dir a Romanyà. Per al seu maniquí  Rodoreda havia previst: “serà un maniquí ballarina. Durà tutú.”

Madame de Staël també va escriure una peça teatral titulada Le Mannequin, proverbe dramatique en deux actes, una comèdia de l’any 1811. El maniquí de l’escriptora de Coppet és una “vertadera nina de cartró”. 

El darrer maniquí de la meva memòria també ve de Suïssa. El lingüista Ferdinand de Saussure va denominar maniquí aquells mots, o grups de mots, que comencen i acaben amb la mateixa lletra que la paraula-tema que un autor vol ressaltar en el seu text. Per exemple el mot adventumque seria un maniquí de la invocació a Venus, Afrodite, dels primers versos de l’obra lucreciana De rerum natura

A la fotografia, un manuscrit de Saussure amb un maniquí, que he pres del llibre de Jean Starobinski, Les mots sous les mots. Les anagrammes de Ferdinand de Saussure, de 1971.