On és el canvi?

El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929). 

“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.

Joan Solà

Altres lloaran Joan Solà per les seves essencials aportacions a la lingüística, a la filologia, a l’estudi de la llengua catalana. A mi em plau d’evocar la persona. El veig al seient del meu costat de l’avió que portava la Secció Filològica de l’IEC a celebrar unes jornades de treball a Menorca. Tinc presents encara moltes de les paraules que vam intercanviar, sobre la vida, els anys passats, l’experiència. Va ser un any dur aquell 2007. I ell, amb aquells ullets vius i murris, savi com era, escoltava, observava, parlava just, sincer i clar. 

El continuo veient en aquell mateix viatge amb una petita llibreta a les mans pels camins pedregosos de l’illa, fent anotacions per a l’article setmanal al diari. I em quedo amb el segon paràgraf de l’article que va publicar el 20 de juny del 2009,“Què és emoció”, una crònica de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li acabaven de concedir: “aleshores llegeixes dos fulls i tot el palau s’aixeca sense fer soroll i aplaudir aplaudir i tu allà al mig què em passa què els passa què passa i tota la infància i l’adolescència els pares i germans la dona i les filles la universitat i les muntanyes no et vénen al cap no no t’hi poden venir perquè les cames i els genolls no ho resistirien i sents una goteta calenta que et sobreïx dels ulls i un altre blom aquí al cor perquè això és emoció”

Li vaig fer la fotografia durant les darreres jornades de la Secció Filològica, a Sitges, el mes de maig passat.