dijous, 28 d’octubre de 2010

Joan Solà



Altres lloaran Joan Solà per les seves essencials aportacions a la lingüística, a la filologia, a l’estudi de la llengua catalana. A mi em plau d’evocar la persona. El veig al seient del meu costat de l’avió que portava la Secció Filològica de l’IEC a celebrar unes jornades de treball a Menorca. Tinc presents encara moltes de les paraules que vam intercanviar, sobre la vida, els anys passats, l’experiència. Va ser un any dur aquell 2007. I ell, amb aquells ullets vius i murris, savi com era, escoltava, observava, parlava just, sincer i clar. 
El continuo veient en aquell mateix viatge amb una petita llibreta a les mans pels camins pedregosos de l’illa, fent anotacions per a l’article setmanal al diari. I em quedo amb el segon paràgraf de l’article que va publicar el 20 de juny del 2009,“Què és emoció”, una crònica de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li acabaven de concedir: “aleshores llegeixes dos fulls i tot el palau s’aixeca sense fer soroll i aplaudir aplaudir i tu allà al mig què em passa què els passa què passa i tota la infància i l’adolescència els pares i germans la dona i les filles la universitat i les muntanyes no et vénen al cap no no t’hi poden venir perquè les cames i els genolls no ho resistirien i sents una goteta calenta que et sobreïx dels ulls i un altre blom aquí al cor perquè això és emoció”
Li vaig fer la fotografia durant les darreres jornades de la Secció Filològica, a Sitges, el mes de maig passat. 

3 comentaris:

  1. Gràcies per aquestes ratlles que fan més gran a la persona.

    Gemma

    ResponElimina
  2. Els grans, els savis, i Solà ho era, dignifiquen la humanitat perquè abans que res són humans. És al nostre cor on el trobarem. Des d'allà ens anirà dint a cau d'orella tot el que sap, que és molt.

    ResponElimina
  3. Sí, Gemma, era una gran persona, i savi.

    Tant de bo que sigui així, Teresa!

    Una abraçada per a totes dues i gràcies pels comentaris.

    ResponElimina