El Marquès de Camps

També fa 150 anys del seu naixement. Carles de Camps i d’Olzinelles havia nascut al Mas Ribot de Salt el 15 de setembre de 1860, el mateix any que Joan Maragall. Sort que una cèntrica plaça de Girona porta el seu nom, altrament avui quasi ningú el recordaria. Gran propietari i segon Marquès de Camps per herència familiar, va ser enginyer forestal i polític regionalista. Fou elegit diputat successivament els anys 1899, 1901, 1914, 1916 i 1918 i senador els anys 1903 i 1919. Va ser director general d’agricultura l’any 1917. Es va retirar de la política activa l’any 1924, només de començar la dictadura de Primo de Rivera. Va morir l’any 1939 a Sant Sebastià.

A causa de les inundacions que durant la tardor es produïen a Girona, el Marquès de Camps va demanar repetidament al Ministeri d’Agricultura que repoblessin la conca del Ter, perquè creia que la causa de les inundacions era “el destrozo de los montes que, en otros tiempos, poblaron las cuencas altas del Ter y de sus afluentes. Destrozada aquella riqueza forestal, el suelo no retiene las aguas, no las absorbe, resbalan por su superficie, se juntan atropelladamente en las cuencas de recepción y arrastran, según experiencias hechas, más del 75% de materiales arrastrables”.  

A més de les seves obres científiques, va escriure unes Sonatines i Toia virolada (1915). Quan vam fer l’Atles literari de les terres de Girona, vaig utilitzar llargament el seu primer llibre de narracions Del meu çarró (1912), m’agradaven especialment les seves descripcions de la natura. A la passada Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona, fa una setmana, vaig comprar la seva primera novel·la Cortal marí, en l’edició de 1921, la portada de la qual es pot veure a la fotografia. L’encapçala amb una carta dirigida a Narcís Oller, que reprodueixo a continuació:

Molt estimat mestre:

Recordant les paraules d’encoratjament que em va escriure quan temorenc li vaig enviar el meu primer llibre Del meu çarró, així com altres que com consells discretíssims vostè m’ha anat donant quan casualment ens trobàvem i parlàvem llargament de coses i casos literaris, he resolt posar sota la seva protecció ma primera novel·la.

Vaig cap a vell, però a l’escriure-la he fruït, com un jove, goigs dolcíssims, aquells de què vostè m’ha parlat mantes vegades.

I vull que vostè en rebi les primícies.

Si valen, accepti-les de bon cor; si no, vegi-les esvair-se com s’envolen les pàl·lides fumarelles d’un cigar.

Son agraït deixeble,

Carles de Camps