Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (X)

Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!

Diari del Líban (IX)

Baalbek es fa esperar. Abans, visitarem les ruïnes de la ciutat d’Aanjar. Si hi ha una ciutat de vida efímera, aquesta és Aanjar. Un califa de la dinastia dels Omeia la va fer construir a començaments del segle VIII i va ser destruïda menys de cinquanta anys després, l’any 744. La ciutat ocupa un gran quadrat travessat pel cardo i el decumanus. Resta dempeus un dels grups de quatre columnes del tetràstil, que es pot veure en les fotografies. En vaig fer tantes, que no sabia quines triar.

Ens desfem, sota un sol implacable. Si aquesta ciutat fos a Itàlia, o a Grècia, no s’hi cabria, de tants turistes. A Aanjar, la solitud i el silenci només es trenquen pel batre d’ales de les cigales, en ple mes d’agost. Encara tenim esma de passejar-nos per les termes, el palau del califa, les innombrables restes de botigues al llarg del carrer. Recordo Pompeia. Però no som a Itàlia. Allà, els edificis serien romans, a imatge i semblança dels grecs. Aquí tot es barreja. I m’agrada. Molt. Som a una desena de quilòmetres de la frontera amb Síria, ruta de Damasc. Però no és aquest el nostre destí.

Diari del Líban (VIII)

Camí de Baalbek hem de travessar la cadena muntanyosa de l’oest. El país longilini està delimitat per la Mediterrània i per la cadena muntanyosa de l’est que configura la frontera amb Síria. De fet, la Mediterrània xoca amb el Líban per un cantó, no troba sortida, mentre que per l’altre extrem s’obre vers l’oceà a través de les columnes d’Hèrcules. Enmig de les dues cintes de muntanyes libaneses, es troba la vall de la Bekaa. Allà van construir Baalbek. Per arribar-hi, enfilem muntanyes, contemplem restes de l’antic ferrocarril, desaparegut durant la guerra pels bombardejos, i per la finestreta desfilen antics grans hotels, cases, edificis, encara enrunats. Des del poble de Sofar veiem la Vall de Lamartine, en honor del poeta que es va deixar fascinar pel Líban. Circulem per un pont, reobert només fa tres mesos, que havia estat destruït l’any 2006 per l’exèrcit d’Israel, l’únic enemic contra el qual es posen d’acord cristians i musulmans, al Líban. Ens aturem a esmorzar en un bar a la carretera. Dalt dels prestatges de l’establiment hi ha grans fotografies que vaig fotografiar i que il·lustren el text d’avui: una núvia abillada a la libanesa, una dona amb vestit de nit. I a la vitrina, tota aquesta col·lecció blanca.