Diari del Líban (IX)

Baalbek es fa esperar. Abans, visitarem les ruïnes de la ciutat d’Aanjar. Si hi ha una ciutat de vida efímera, aquesta és Aanjar. Un califa de la dinastia dels Omeia la va fer construir a començaments del segle VIII i va ser destruïda menys de cinquanta anys després, l’any 744. La ciutat ocupa un gran quadrat travessat pel cardo i el decumanus. Resta dempeus un dels grups de quatre columnes del tetràstil, que es pot veure en les fotografies. En vaig fer tantes, que no sabia quines triar.

Ens desfem, sota un sol implacable. Si aquesta ciutat fos a Itàlia, o a Grècia, no s’hi cabria, de tants turistes. A Aanjar, la solitud i el silenci només es trenquen pel batre d’ales de les cigales, en ple mes d’agost. Encara tenim esma de passejar-nos per les termes, el palau del califa, les innombrables restes de botigues al llarg del carrer. Recordo Pompeia. Però no som a Itàlia. Allà, els edificis serien romans, a imatge i semblança dels grecs. Aquí tot es barreja. I m’agrada. Molt. Som a una desena de quilòmetres de la frontera amb Síria, ruta de Damasc. Però no és aquest el nostre destí.