Diari del Líban (XIII)

Beirut centre és encara una ciutat en construcció, després de la destrucció. La plaça dels Màrtirs, a més de la gran mesquita i el monument als màrtirs, és plena de grues, una de les quals sosté una mena d’atracció de fira: costa 17000 dòlars sopar-hi, diuen. Es veu que hi ha una taula i uns seients. I deu pujar i baixar i convertir-se en un mirador d’excepció sobre la ciutat, digne de Disneyland, vaja. Però els nostres amics ens porten a dinar a Le Talleyrand, deliciós, encara que la cuina sigui occidental. A Beirut no hi ha metro, els autobusos són privats i n’hi ha pocs, de manera que tothom va en cotxe. I l’embús és el pa de cada dia i a totes hores. Camí del restaurant, sentim el so de frens d’un cotxe que s’ha hagut d’aturar sobtadament. En un tres i no res, veiem el conductor que surt del cotxe, furiós, i , mentre es treu el cinturó d’una revolada, es dirigeix vers el conductor que l’ha fet frenar. Ens sobresaltem. Deu formar part d’una milícia, diu la nostra amiga. Semblava habitual en ell mostrar la força del seu cinturó. Va arribar tot seguit un polícia i va posar pau.

Vaig fotografiar la grua amb el menjador penjant enmig de la plaça davant de la mesquita, des del cotxe. A l’altra fotografia, conviuen dos minarets amb el campanar (que té un altaveu) de la maronita església de Sant Jordi i una grua, al bell mig de la ciutat. I a la tercera fotografia es poden veure els vestigis arqueològics que han aparegut sota les runes de la ciutat nova destruïda per la guerra, ara a la vista.