Estació Aurora

L’estació del tren d’alta velocitat, dit altrament AVE, de Girona, avui és i demà serà notícia de portada en els mitjans i les xarxes. Impressiona veure, des de primera hora del matí, les vies plenes de ciutadans que, pacíficament, demanen llibertat per a la meitat del govern de Catalunya i els presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana, empresonats injustament. I en defensa de la República.

En una de les seves columnes titulada “Estació Aurora”, publicada el dilluns 7 d’abril de l’any 2008, Narcís-Jordi Aragó deia: “L’estació de Girona –si és que el tren hi arriba algun dia- s’hauria de dir Aurora”, en homenatge a Aurora Bertrana. I ho argumentava perquè Aurora va passar la infantesa a prop de l’estació del tren i “cada dia anava a passejar amb l’avi i la tieta fins al pas a nivell contigu a l’estació, i quan hi arribava no se’n volia moure.” Prou que en va parlar del tren i de l’estació en les seves Memòries! 

Aquest any que celebrem que fa 125 anys que Aurora va néixer, essent com va ser una dona lluitadora i compromesa amb el seu temps i amb Catalunya, essent el seu nom sinònim de naixement, podríem fer cas a l’Aragó i batejar l’estació de Girona amb aquesta metàfora de nous temps i nous horitzons: “Estació Aurora”.                                                                                                                                                                                                  He pres la fotografia que il·lustra aquest text del timeline de CatInfo Girona a Twitter.

Escriure i viure: Narcís-Jordi Aragó

Al programa “La Ciutat dels llibres” de Televisió de Girona, parlo amb Jordi Grau del llibre de Narcís-Jordi Aragó, Escriure i viure. 20 anys de columnes (1993-2013), que he prologat.  

Aragó ha estat un excel·lent columnista. Perquè va ser un observador finíssim de la realitat, des de la galeria de casa seva, privilegiada talaia gironina, perquè va reflexionar i va incitar el lector a reflexionar sobre el dia a dia, amb esperit crític, i perquè va saber traslladar per escrit aquesta realitat amb un gran domini de la paraula. Les columnes de l’Aragó reflecteixen la seva manera de veure el món, expressada de forma concisa, estricta, amb la restricció de l’espai que el gènere li imposava. Les columnes són peces breus, d’unes dimensions determinades que, com explica el mateix Aragó al text inicial, condicionen l’autor a l’hora d’escriure-les. La concisió és la característica que necessàriament cal prioritzar. Les seves columnes són un model de periodisme.   

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

La Girona d’Aragó i de Pla

Aquests dies es parla dels 60 anys de la primera edició de Girona. Un llibre de records, de Josep Pla. No he vist que ningú parli de la celebració d’un altre aniversari, els 30 anys de la publicació de Girona ara i sempre (una crònica) de Narcís-Jordi Aragó. És una llàstima. 

No sabria quin llibre triar sobre Girona, si el de Pla o el d’Aragó. O potser sí que ho sé: triaria la crònica d’Aragó, amb el permís dels planians. I no només perquè Girona ara i sempre són dos llibres en un, com es pot veure ja des d’un punt de vista gràfic amb l’ús de la lletra cursiva i la lletra rodona per diferenciar els records personals i la crònica periodística. També per l’autenticitat de l’obra d’Aragó. Al costat de la seva, l’obra de Josep Pla em resulta com aquella parella d’actors, els Lunt, de la novel·la de Salinger, El vigilant en el camp de sègol, que en Holden Caulfield, el protagonista, defineix així: “No feien com la gent i no feien com els actors. És difícil d’explicar. Feien més aviat com si sabessin que eren celebritats i tot això. Vull dir que eren bons, però eren massa bons. Quan un acabava de fer un discurs, l’altre deia alguna cosa ben de pressa, just després. Se suposava que havia de ser com gent de debò parlant i tallant-se els uns als altres i tot això. El problema era que era massa com si fos gent parlant i tallant-se els uns als altres.” No sé si em sé explicar.

La casa Masó

Oberta al públic aquesta setmana passada, la casa Masó ha estat i serà un referent cultural a la ciutat de Girona. I no només per ser la casa natal de l’arquitecte que li ha donat el nom, també per les dues persones que n’han fet donació a la ciutat: Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta. 

És clar que la casa és una mostra extraordinària de les bones arts de Rafael Masó, per l’arquitectura, per la decoració i per la bona conservació de tots els seus elements. Però en la història més recent de la vida cultural gironina, la casa Masó representa també el lloc on la pintora Mercè Huerta ha creat el seu imaginari pictòric i el lloc on Narcís-Jordi Aragó ha escrit llibres com La Devesa, paradís perdut o Girona ara i sempre, i tants Papers de butxaca. 

Durant uns quants mesos de l’any 2002, la taula de Masó del menjador de la casa va estar plena de fotografies i de textos, de materials diversos, que ens van servir per confegir les pàgines de l’Atles literari de les terres de Girona. La casa Masó és un lloc literari principal, a la ciutat de Girona. 

La millor descripció de la casa Masó és la que Aragó va publicar l’any 1994 en un Senhal, que va titular “La casa de la memòria”, il·lustrat per la Mercè. En podeu veure dues pàgines a la fotografia que acompanya aquest post. 

Enric Marquès

Durant molts anys vaig evitar aquell semàfor. Ara hi passo. Amb tot, cada vegada revisc encara aquelles imatges d’un dia com avui fa disset anys. 

De Romanyà vaig baixar a Llagostera per deixar en Borja amb els meus pares. I vaig enfilar la carretera per anar a Girona, a la primera reunió del curs de la Revista de Girona. A la parada del bus em vaig aturar. Hi havia l’Enric Marquès que s’esperava i em vaig oferir per portar-lo a Girona. Anàvem allà mateix. Feia un parell de mesos que no ens vèiem i vam parlar de les nostres vides durant aquell espai de temps, al cotxe. 

Vam reunir-nos amb en Narcís-Jordi Aragó i en Carles Sapena, tots quatre formàvem allò que en dèiem el “petit comitè” del Consell de la Revista. Les reunions acabaven amb una tertúlia. Jo no m’hi quedava. Pel nen. Aquell dia l’Enric em va dir: “He vingut amb tu i marxo amb tu.” 

Vam pujar al cotxe a la Plaça de Catalunya i vam enfilar el passeig General Mendoza. Parlàvem de la tarda. El semàfor es posa vermell. M’aturo. L’Enric no contesta les meves paraules, me’l miro i em cau al damunt. Una aturada cerebral. Al cap de tres dies en coma va morir. Tenia 63 anys.

Ho havia explicat tantes vegades de viva veu amb tots els detalls. Mai no havia tingut ànims per escriure-ho, ni breu com avui. Ho tinc molt present. 

Devesa Paradís

Mots finals de La Devesa, Paradís Perdut, llibre de Narcís-Jordi Aragó publicat a Girona l’any 1980:

“Si perdre és veure desaparèixer, el contrari de perdre ha de ser retrobar. Si perdre és deixar de tenir, el contrari ha de ser recobrar. I encara som a temps de retrobar i de recobrar la Devesa.

Retrobar la Devesa voldrà dir obrir i mantenir fressats els camins que hi menen. Recobrar-la voldrà dir recuperar-la per a la ciutat i per als seus habitants. Retrobar-la suposarà guarir-la dels seus mals i reintegrar-la al teixit vital de la comunitat. Recobrar-la suposarà alliberar-la de servituds i hipoteques i retornar-li la seva originària condició popular.

Si som capaços de vigoritzar-la i de vincular-la a la ciutat, podrem dir de debò que hem salvat la Devesa. I demostrarem que el Paradís encara no és perdut del tot.”

La Devesa tardoral de la fotografia la vaig fixar el 15 de novembre de 2009.