dilluns, 31 d’agost del 2009

Riverside Drive (V)

Portalada de l’edifici de 370 Riverside Drive. Al pis dotzè hi va viure Hannah Arendt, els darrers anys de la seva vida fins que va morir l’any 1975.



Portalada de l’edifici de 380 Riverside Drive. No sé en quin dels pisos vivia la família Glass, protagonista de les històries de J. D. Salinger.

Portalada de l’edifici de 390 Riverside Drive. J. D. Salinger hi va viure i escriure fins a 1953, quan es va traslladar a Cornish, New Hampshire.


Cels d'agost


Posta de sol amb gotes de pluja a Riverside Drive. Manhattan. New York.
Sortida de lluna amb cel clar a Seminary Avenue. Yonkers. New York.

diumenge, 30 d’agost del 2009

Veïnat

Tom’s restaurant: hi fan unes hamburgueses molt bones i unes pancakes que quasi no te les pots acabar, enormes! Sempre és ple i no només pel bon menjar. La cantant Suzanne Vega el va fer famós amb la seva “Tom’s Diner” i és un dels escenaris d’una d’aquelles sèries televisives de culte, Seinfeld.


Columbia University: una de les universitats privades de New York i la cinquena universitat més antiga dels USA, de creació reial el 1754. Avui estan preparant el muntatge per a la inauguració del curs 2009-2010, que tindrà lloc dilluns al migdia, sota cobert, perquè aquests dies plou. Barak Obama va estudiar a Columbia. I Federico García Lorca, un dels veïns il·lustres del barri.


dissabte, 29 d’agost del 2009

Yale University

Dia de benvinguda a la Yale University. Als colleges hi ha pancartes que diuen “Welcome to Yale class of 2013”. Els estudiants que entren aquest curs es llicenciaran el 2013, així és que des de l’inici ja són rebuts com la promoció del 2013. Plou, però el campus bull d’estudiants; i també de pares. Als restaurants, a l’hora de dinar, la major part de les taules tenen tres comensals: pare, mare i noi/noia.


Contrasta tot plegat amb la buidor de la sala d’investigadors de la Beinecke Rare Book and Manuscript Library, cinc persones, totes dones, que tenim un exèrcit de bibliotecaris a la nostra disposició, a més d’una colla de guardes de seguretat que t’escorcollen a cada moment. L’edifici, de marbre translúcid i granit, amb un cub central de vidre que deixa a la vista 180.000 volums i més d’un milió de manuscrits als dipòsits, també contrasta amb el neogòtic i el neoclàssic del campus de Yale.

Tot és “neo” als USA.


divendres, 28 d’agost del 2009

“One language”

Qui més qui menys té problemes amb la llengua. Als vagons del metro de New York, és ple d’anuncis, com el de la fotografia, per encoratjar la gent a aprendre la llengua del país, l’anglès, és clar.


No és la primera vegada que als Estats Units han de fer campanyes d’aquest tipus. La segona fotografia és d’un pòster que es troba al museu dedicat a la immigració d’Ellis Island, per on van haver de passar tots aquells que perseguien el somni americà, des de 1892 fins a 1924.

dijous, 27 d’agost del 2009

Landmarks

Hi ha, almenys, dues classes de plaques en alguns edificis dels Estats Units: les plaques que distingeixen un edifici singular i les plaques que assenyalen un lloc per la seva significació literària.


L’any 1965 es va crear la Landmarks Preservation Commission, com a reacció ciutadana a la destrucció de molts edificis dels anys vint i posteriors a les dues grans guerres, però sobretot després de la demolició de la vella Pennsylvania Railroad Station (la de la cançó de Glenn Miller, vaja). Si un edifici vol tenir una landmark, ha d’acollir-se a aquest criteri: “A special character or special historical or aesthetic interest or value as part of the development, heritage or cultural characteristics of the city, state or nation.” A la ciutat de New York n’hi ha més de 1000. La de la fotografia correspon a la modernista Beekman Tower.


L’any 1986 es va fundar la Literary Landmarks Association que vol encoratjar la creació de plaques “of historic literary sites”. L’any 1989 el projecte va esdevenir oficial i gestionat per un comitè FOLUSA, és a dir dels Friends of Libraries USA. Les Literary landmarks es poden posar a cases d’escriptors, biblioteques, col·leccions de museus i llocs immortalitzats en obres literàries. A la ciutat de New York hi ha només 8 literary landmarks. Una a l’hotel Algonquin, per exemple.


dimecres, 26 d’agost del 2009

Truman Capote


El darrer habitatge on va viure Truman Capote es troba al número 870 de la United Nations Plaza entre el 48 i el 49, a east Manhattan. És un edifici nou, de l’any 1966, tot de vidre, i de luxe. Ben diferent dels altres apartaments que van acollir l’escriptor, quan va arribar a New York amb disset anys. Com Holly Golightly. No hi ha cap record de l’escriptor a l’edifici, cap literary landmark.

No n’hi ha tampoc, ni falta que fa, a la façana de la joieria més fotografiada de la cinquena avinguda: Tiffany & Co, allà on Holly-Audrey somiava una vida millor, sense voler saber que no podria abandonar els seus sentiments, ni el seu gat. Breakfast at Tiffany’s és encara en l’imaginari de les moltes dones que cada dia es fotografien davant dels aparadors de la joieria, per la pel·lícula més que per la novel·la.


La darrera fotografia d’aquest post és una “true literary landmark” de la petjada que Truman Capote va deixar a Palamós, en una casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, la placa informa de l'estada de l'escriptor a Palamós i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.


A Capote li devia agradar de viure a la riba, de la Mediterrània o de l'East River, tant li fa.


dimarts, 25 d’agost del 2009

A la recerca de L. L.

“Gotham Book Mart is a true literary landmark”, diu Bill Morgan, l’autor de la meva guia de literary landmarks of New York. Però la Gotham Book Mart, al carrer 47 oest, ja no existeix. Ara és una més de les joieries del carrer de les joieries, ple de jueus ortodoxos i de diamants. Van tancar la llibreria l’any 2006 i la meva guia és de 2003. Ho hem sabut per la senyoreta newyorker-ben vestida de la Mercantile Library Center for Fiction, al mateix carrer 47 però a l’est. Té la seu en l’edifici antic i preciós de la fotografia i el seu objectiu és celebrar, donar suport i encoratjar la creació i el plaer de l’art de ficció en totes les seves formes. És un centre privat que viu dels membres i dels benefactors, que organitza clubs de lectura, trobades i converses literàries, que ven llibres procedents de donacions a preus molt baixos, que manté una bona biblioteca, sempre de ficció. Interessant.


Continuem la recerca. Pugem fins a Central Park, però sense entrar-hi, ens dirigim a 240 Central Park South a tocar Columbus Circle, a l’edifici d’apartaments on Antoine de Saint-Exupéry va passar els seus dies durant la segona gran guerra, on va escriure i dibuixar Le petit prince. L'edifici no és res de l'altre món, les vistes al parc, des de l’apartament del pis 23, deuen ser espectaculars i inspiradores. Res, ni una placa. Sort que a la llibreria francesa de Rockefeller Plaza sempre tenen un exemplar de Le petit prince a l’aparador. Però liquiden existències, la llibreria tancarà el mes de setembre. Agafem la línia 1 davant de l'estàtua de Colom, des de casa la posta de sol torna a ser roja.


dilluns, 24 d’agost del 2009

The Algonquin Hotel


El trobem al carrer 44, entre la Cinquena i la Sisena avingudes. Ja es veu que parlem de Manhattan. Probablement és l’hotel més literari de New York. I té una magnífica placa a la façana per recordar-ho a tothom. El van obrir l’any 1902, gran any d’hotels a Manhattan. Però no va ser fins l’any 1919 que va esdevenir l’hotel literari de la ciutat. S’hi van començar a reunir escriptors i periodistes entorn d’una Taula Rodona, en majúscules, perquè va esdevenir la segona gran famosa taula rodona de la història occidental.

L’autor de Tender is the night, F. Scott Fitzgerald feia de rei Artús.


Anys després hi van fer estada Gertrude Stein i Alice B. Toklas, quan van tornar als Estats Units. I escriptors com Gore Vidal, John Updike, Thorton Wilder (ah, el pont de Sant Lluís rei!), Tennessee Williams o Graham Greene van passar per les seves habitacions. A l’hotel tenen un gat que ja en fa cinc que porta el nom de Hamlet (of course!).

divendres, 21 d’agost del 2009

Riverside Drive (IV)

Setena estampa
Sol d'agost que va cap a la posta darrere de New Jersey, el Hudson llangorós que la banya i Riverside Park ple d'arbres caiguts per la forta tempesta de dimarts passat. Des de la finestra cantonera, a Manhattan.
Sense literatura.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Un poema llatí a la porta del Rectorat

A l’edifici del Rectorat de la Universitat de Girona, conegut com “Les Àligues”, a la plaça de sant Domènec, damunt de la porta dovellada de la façana del segle XVI, es pot veure l’escut dels Àustries amb les dues àligues que donen nom a l’edifici, l’escut de la ciutat que sostenen dos àngels i, enmig d’ambdós, una inscripció a imatge i semblança de les làpides antigues, és a dir amb lletra capital romana. Se la coneix pel nom d’Onofre Enric, l’artesà que la va fer.


Aquesta inscripció, en llatí, està formada per un text en vers: es tracta de quatre estrofes de dos versos, un hexàmetre i un pentàmetre, és a dir quatre dístics elegiacs, de perfecta factura. És per aquest motiu que els versos parells de la inscripció estan sagnats respecte dels versos senars, tal com reprodueixo en aquesta transcripció:


MILLE ET QVINGENTIS ET SEXAGINTA SVB VNO

ANNIS A SVMMI NATIVITATE DEI

QVVM SVA PER VARIAS TERRAS POPVLATOR AVERNI

IN SANCTAM SERERET DOGMATA FALSA FIDEM

SACRA GERVNDENSES CONDVNT GYMNASIA QVANTA

CONSCRIPTI POSSVNT AEDIFICARE PATRES

AT TV SVMME DEVS SVB CVIVS NVMINE NOSTRVM

CRESCIT OPVS CRESCAT TEMPVS IN OMNE IVBE


L’arxiver i canonge de la Catedral de Girona, mossèn Jaume Marquès i Casanovas, en va fer aquesta traducció ben fidel a l’original: “Essent l’any mil cinc-cents seixanta més un d’ençà del naixement del fill de déu etern com per alguns països en la fe de quiscun sembrés falses doctrines el cabdill de l’Avern, els gironins fundaren eixes santes escoles tan grans com fou possible als Pares del Senat Vós, gran Déu, que les coses feu créixer totes soles, feu que creixi aquesta obra en la posteritat”

Quasi quatre-cents cinquanta anys després, la Universitat de Girona ha crescut tant com l’autor del poema demanava a Déu, en el moment de la seva creació.


divendres, 14 d’agost del 2009

Clàssics d'estiu?

Obro La Vanguardia d'avui. Antoni Puigverd, a la seva columna diària d'aquest agost, glossa i posa al dia la història de la deessa Venus, a "Venus veranea en soledad". A la pàgina del costat, l'article de Xavier Bru de Sala invita a llegir les Qüestions naturals de Sèneca a "El diluvio según Sèneca". I a La Vanguardia Girona, "El mirador" de Joaquim Giol s'atura en la història del poeta llatí Ovidi, al seu article "Exilis".

Lectures d'estiu dels nostres articulistes? Recurs als clàssics per manca de notícies? Sigui quina sigui l'estació de l'any, benvinguts els clàssics.

dijous, 13 d’agost del 2009

El llac de Sils i Nietzsche

Cels clars, aires purs. Si hi ha un lloc que s’adiu amb aquestes característiques és Sils-Maria a la vall de l’Alta Engadina, al cantó dels Grisons, a la riba del llac de Sils, a Suïssa, a l’estiu. Ah, sí, de ben segur. Un locus amoenus poc més o menys a 1800 metres d’alçada, al centre d’Europa, al bell mig dels Alps. El llac de Sils, és el darrer de tres llacs que ocupen la vall d’Engadina, primer el de Sant Moritz, després el de Silvaplana, finalment el de Sils, el més arraconat i també el més verge.


Hi ha una petita península, la Chasté, que s’endinsa pel llac de Sils. A l’extrem de la península, ens sedueix la memòria literària d’un dels visitants que ha deixat més empremta al lloc: una pedra llisa fixada a unes roques i voltada de negres avets conté una llarga inscripció, el poema final de l’obra de Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra, que tradueixo:


Oh home, vigila !

Què diu la profunda mitjanit ?

‘Jo he dormit, jo he dormit,

d’un profund somni, jo m’he despertat:

el món és profund,

més profund que no ha pensat el dia.

Profund és el seu mal,

la voluptat més profunda que la pena del cor.

El dolor ha dit: passa!

Però tota voluptat vol l’eternitat,

vol la profunda, profunda eternitat’.


Friedrich Nietzsche va viure en una casa, al costat de l’Hotel Edelweiss, que recolza l’esquena a la Marmoré, la muntanya plana amb forma de llom d’animal marí que tanca el poble per l’est. Com explica la placa a l’entrada, Nietzsche hi va passar els estius des de 1881 fins a 1888. Ara és un museu de l’escriptor, on s’hi poden també fer estades d’estudi, on s’organitzen simposis i conferències sobre el filòsof.


A Sils-Maria, com molts, Nietzsche va trobar el plaer de viure, hi va viure i hi va escriure. I és que allà “tout n’est qu’ordre et beauté, / luxe, calme et volupté”.


P.S. El llac de Sils presideix el meu bloc, des del seu naixement, a començaments d’aquest any.


dimarts, 11 d’agost del 2009

21, Rue du Cherche Midi

Per a la nostra memòria, dels catalans vull dir, aquesta adreça ens porta el record de Mercè Rodoreda i els seus anys de París en aquella chambre de bonne que la família de Nicolau d’Olwer els havia deixat per viure a ella i a Armand Obiols.


Centre de París, Quartier Latin, baixes pel Boulevard Raspail i, a l’alçada de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales, t’endinses pel carrer du Cherche Midi, direcció Saint Germain. El número 21, ja hi som, ah, una placa al portal, Mercè Rodoreda? Decepció. La placa, com es pot veure en la fotografia, és dedicada a Pierre Lafue. És clar, francès. Pierre Lafue, escriptor, historiador, periodista, germanista i sobretot cavaller de la Legió d’Honor, va viure en un dels apartaments, on ara hi ha la Fondation Pierre Lafue que vetlla per la seva memòria. Al mateix edifici, també hi ha l’Institut Universitari Sant Pius X i l’Obra de Sant Francesc de Sales.


Es van creuar alguna vegada Mercè Rodoreda i Pierre Lafue? Rodoreda hi va viure entre 1946 i 1954, amb visites esporàdiques fins a 1977. Pierre Lafue, com ens diu la placa, va residir-hi des de 1942 fins a la seva mort l’any 1975.

L’any 1995, la meva admirada hel·lenista Jacqueline de Romilly va guanyar el XIXè premi de la Fundació Lafue pel seu estudi sobre Alcibíades. Però aquesta ja és una altra memòria.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Hotel Istria

Entre Montparnasse i els jardins de Luxembourg, s’aixeca l’edifici que acull l’Hotel Istria. L’hotel, amb nom de península adriàtica, va esdevenir als anys vint punt de trobada d’artistes i escriptors que en van fer la seva casa. Erik Satie i Rainer Maria Rilke, per exemple, hi van fer estades.


França estima els escriptors i els artistes. Hi ha associacions que vetllen pel patrimoni artístic i literari dels llocs. A la fotografia que acompanya aquest text n’hi ha un exemple. L’associació anomenada “La mémoire des lieux”, -l’ordre dels mots la diferencia de Les lieux de mémoire, el monumental treball de Pierre Nora- és una de les moltes que es preocupa que els llocs de referència cultural, allò que anomenem el patrimoni intangible, puguin ser identificats a través de plaques com la de la fotografia.


L’escriptora Elsa Triolet va ocupar l’habitació 12 de l’Hotel Istria, des de 1924 fins a començaments de 1929. Els seus veïns d’habitació van ser el fotògraf Man Ray o el pintor Picabia, els escriptors Tristan Tzara i Vladimir Maiakowski; i Louis Aragon, és clar, amb qui Elsa va començar una història d’amor que va durar fins al final dels seus dies. Tots dos estan enterrats al jardí del molí de Villeneuve, la casa de camp del matrimoni a St-Arnoult-en-Yvelines-Sonchamp, al sud de París. Però aquest ja és un altre lloc de memòria literària.


P.S. Quan no em poso les ulleres, a vegades escapço les fotografies.


divendres, 7 d’agost del 2009

Àurea i Pep Ventura

Fins el dia de Tots Sants, es pot visitar al Museu Empordà de Figueres una exposició dedicada al músic Pep Ventura. S’hi pot veure el programa de mà del “Gran festival a la memòria d’en Pep Ventura”, que es va celebrar a Figueres els dies 19 i 20 d’octubre de 1927, organitzat pel Foment de la sardana, secció del Casino Menestral. Per al dia 19 a les 10 de la nit, al “gran Saló” del Casino Menestral, s’anunciaven conferències dels professors Joan Estelrich, Bosch Gimpera i Farran Mayoral “parlant dels orígens hel·lènics de la Sardana i la seva influència en la cultura popular. Acabarà la vetllada amb una audició de Sardanes originals d’En Pep Ventura tocades per la llorejada cobla Antiga Pep”. Per al dia 20 es va programar una “Ballada de Sardanes originals d’En Pep Ventura a la Rambla” a dos quarts de set del vespre i a les 10 de la nit “Gran vetllada d’art selecte al Gran Teatre El Jardín, amb la cooperació de la famosa dansarina, la gran tràgica de la dansa, creadora dels cants plàstics Àurea interpretant el programa adjunt acompanyada per un trio de corda”. Així, Àurea va ser “La favorita de Ramsés”,“Salomé” o Santa Teresa a “Consolació”, que és com apareix en la fotografia.


L’escriptor Carles Rahola, en la biografia que va fer d’Àurea, comentava així aquest esdeveniment: “Al cor de l’Empordà, no fa pas gaire temps, com a Tarragona, Àurea associa l’exquisidesa del seu art a un acte cívic, com és el festival a la memòria d’un precursor intuïtiu, d’un creador humil i senzill: d’En Pep Ventura; i també allí senyoreja els cors dels qui la veuen dansar.” Àurea i Pep Ventura, units per la ploma de Rahola.



dimecres, 5 d’agost del 2009

Ciutats enamorades: Ginebra i Borges

Hi ha ciutats que s’enamoren dels escriptors que, al seu torn, s’han enamorat d’elles. Jorge Luis Borges es va enamorar de Ginebra ja l’any 1914, segons ell mateix explica. Un any abans de morir, Borges va publicar el seu Atlas particular, en col·laboració amb la seva esposa Maria Kodama. Una de les entrades d’aquest atles és dedicada a Ginebra i comença amb aquesta frase: “De todas las ciudades del planeta, de las diversas e íntimas patrias que un hombre va buscando y mereciendo en el decurso de los viajes, Ginebra me parece la más propicia a la felicidad.”


L’ajuntament de la ciutat suïssa va cisellar la frase, traduïda al francès, en una placa de pedra que es pot contemplar just al lloc on Borges va viure en les seves primeres estades a la ciutat, al bell mig de la Vieille Ville. El text dedicat a Ginebra acaba amb aquesta altra frase: “Sé que volveré siempre a Ginebra, quizá después de la muerte del cuerpo.” Borges va morir a Ginebra l’any 1986 i allà reposa per sempre.


Ginebra es podria enamorar de Mercè Rodoreda, si la conegués i sabés que l’escriptora va donar a Teresa Valldaura els ulls de la dama del Leman, a tocar de La perle du Lac.

dilluns, 3 d’agost del 2009

Germà Gilbert

Ha mort de vell. Tenia 97 anys i encara el darrer Nadal obria l’exposició de diorames, el museu de pessebres, la nineta dels seus ulls, puntualment cada dia a les 11 del matí. Durant un piló d’anys, el germà Gilbert era el primer en donar la benvinguda als que arribaven al monestir de Solius, enmig d’aquella vall closa excepcional i de bellesa increïble, en plena Costa Brava. El seu somriure sorneguer, els seus ulls de mustela, la seva veu potent, les paraules amables i vives, convidaven el visitant a conversar i a revisitar una vegada i una altra aquelles escenes de la vida de Jesús que havien sortit de les seves mans, amorosament i sàvia, any rere any.


Aquest matí, a l’església de Santa Maria de Solius no s’hi cabia. Tants són els amics de Solius que han volgut acompanyar la comunitat cistercenca en el darrer adéu al seu germà Gilbert. El pare Enric ha evocat moments de la vida del germà Gilbert i aquell vers del Cant espiritual de Joan Maragall “Sia’m la mort una major naixença”. L’organista ha tocat una selecció de nadales tradicionals. Reposi en pau el germà Gilbert, en la pau del petit cementiri, rere l’absis de l’església, sota l’ombra amable d’un estol d’alzines.


dissabte, 1 d’agost del 2009

Planxes

El meu amic (i col·lega) Àngel Duarte, en el seu imprescindible El tinglado de Santa Eufemia, fa pocs dies va fer un post amb una fotografia d’unes planxes antigues. Per allò de l’aemulatio, recurs retòric utilitzat a bastament en la literatura llatina, o per allò dels nexus rerum, i no només, avui he retratat aquestes planxes de carbó a l’antiga sastreria de can Vilallonga, on són curosament conservades.


Nostàlgies d’estiu. O no. Quina calor que devien passar els sastres, un dia com avui, esforçant-se per allisar pantalons i americanes, d’alpaca o de milratlles!