Memento

Torno a l’oda II, 10 d’Horaci, com he fet en d’altres ocasions en aquest bloc. Viuràs més rectament, li diu Horaci a l’ambiciós Licini, si no navegues sempre cap a alta mar i si, cautelós per por dels temporals, no t’acostes massa a la costa injusta. Aquell qui tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. El pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades s’enrunen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. El cor ben preparat sap situar l’esperança i la por al bon moment: l’esperança en les hores difícils, el temor en les hores bones. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre. I no sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no t’enganyin els vents massa favorables, recull les veles massa inflades, però que no et paralitzi la por.

Vaig fotografiar aquest capvespre romà a finals d’octubre de 2009.

L'ànima forta

Amb aquest títol que sembla sortit de l'oda II, 10 d'Horaci, ha aparegut la primera ressenya de la versió francesa de la novel·la de Maria Àngels Anglada, Le violon d'Auschwitz, que el 3 de juny serà a les llibreries de França, sota el segell Stock. Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de la Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona. 

Potser serà la crítica francesa la que donarà l'empenta que li ha faltat a la novel·la per part d'un sector de la crítica catalana. Com a exemple, aquest paràgraf, que tradueixo del francès: "Amb una gran economia de mitjans, Maria Àngels Anglada oposa el duo dels botxins (el comandant i el metge) al del violinista i del lutier. Ofereix una obra més complexa del que sembla, rigorosament composta -com cal, en tractar-se de música."

En el document promocional de la novel·la s'inclou el quart capítol. 

L’oda II, 10 d’Horaci

Desenes de vegades l’he explicada a classe, i cada vegada, encara ara, em trasbalsa i torno a pensar que Horaci és un intèrpret dels déus. Em meravella la seva estructura i els mots ben escollits, em corprèn i em vivifica el que m’explica aquesta oda.

Rectius vives, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

La metàfora nàutica tot just anunciada en la primera estrofa amb aquesta “alta mar” del final del primer vers i aquesta “costa injusta” del quart vers, equidistants del “rectius” de l’inici, perquè és el terme mig més daurat que l’or, que apareixerà a la segona estrofa. Els extrems per excés i per defecte, les passions fora de mida o les inaccions ermes, defugibles per no deixar de gaudir de la vida.

Auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret invidenda

sobrius aula.

Aquell que tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. Amunt i avall, avall i amunt ens porten les circumstàncies de la vida, naveguem dins closques de nou pels seus mars procel·losos.

Saepius ventis agitatur ingens

pinus et celsae graviore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

I és clar que el pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Recordo un llamp un mes d’agost a Romanyà. Si la ment no hagués estat orba, que diria Melibeu, ja m’hauria adonat del que predeia aquell llamp.

Sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene praeparatum

pectus. Informes hiemes reducit

Iuppiter, idem...

L’esperança i la por, que mai no ens deixen, i que el cor ben preparat sap situar al bon moment. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre, com el cel blau, tossut, després de les nuvolades.

summovet. Non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo.

No sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Creació i destrucció: mans humanes capaces d’imaginar la bellesa de l’Afrodita de Rodes, “petita flor de marbre”, mans humanes capaces d’empènyer innocents “al forn encès a Auschwitz”.

Rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes vento nimium secundo

turgida vela.

Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no ens enganyin els vents massa favorables, que no ens paralitzi la por.

Ahir la vaig tornar a reviure i avui continuo pensant que Horaci la va fer per a mi l’oda II, 10, encara que no em digui Licini.