dijous, 14 de maig de 2009

L’oda II, 10 d’Horaci

Desenes de vegades l’he explicada a classe, i cada vegada, encara ara, em trasbalsa i torno a pensar que Horaci és un intèrpret dels déus. Em meravella la seva estructura i els mots ben escollits, em corprèn i em vivifica el que m’explica aquesta oda.
Rectius vives, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
litus iniquum.
La metàfora nàutica tot just anunciada en la primera estrofa amb aquesta “alta mar” del final del primer vers i aquesta “costa injusta” del quart vers, equidistants del “rectius” de l’inici, perquè és el terme mig més daurat que l’or, que apareixerà a la segona estrofa. Els extrems per excés i per defecte, les passions fora de mida o les inaccions ermes, defugibles per no deixar de gaudir de la vida.
Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret invidenda
sobrius aula.
Aquell que tria el mig daurat, protegit i segur, no haurà de viure sota un sostre enrunat ni tampoc, sòbria com serà la seva vida, no haurà de patir les enveges per un palau fastuós. Amunt i avall, avall i amunt ens porten les circumstàncies de la vida, naveguem dins closques de nou pels seus mars procel·losos.

Saepius ventis agitatur ingens
pinus et celsae graviore casu
decidunt turres feriuntque summos
fulgura montis.
I és clar que el pi més alt és més batut pels vents i les torres més elevades cauen amb una caiguda més feixuga i els llamps fereixen els cimals de les muntanyes. Recordo un llamp un mes d’agost a Romanyà. Si la ment no hagués estat orba, que diria Melibeu, ja m’hauria adonat del que predeia aquell llamp.
Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informes hiemes reducit
Iuppiter, idem...
L’esperança i la por, que mai no ens deixen, i que el cor ben preparat sap situar al bon moment. Perquè Júpiter els porta i se’ls emporta els hiverns terribles, i la primavera torna, sempre, com el cel blau, tossut, després de les nuvolades.
summovet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
tendit Apollo.
No sempre dura el mal, a vegades Apol·lo fa servir la seva lira, tanmateix també tesa el seu arc. Creació i destrucció: mans humanes capaces d’imaginar la bellesa de l’Afrodita de Rodes, “petita flor de marbre”, mans humanes capaces d’empènyer innocents “al forn encès a Auschwitz”.
Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes vento nimium secundo
turgida vela.
Veles al vent i el sisè sentit a la barca, que no ens enganyin els vents massa favorables, que no ens paralitzi la por.


Ahir la vaig tornar a reviure i avui continuo pensant que Horaci la va fer per a mi l’oda II, 10, encara que no em digui Licini.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada