Els dos amors d'Edward Gibbon

A Lausanne va anar a raure el savi anglès Edward Gibbon. El seu pare, esverat perquè el jove Gibbon s’havia convertit al catolicisme a Oxford, el va enviar a Lausanne a casa d’un pastor calvinista per tal que el retornés al que creia el ver camí. I ho va aconseguir. Pavillard va donar la comunió a Gibbon mig any després de rebre’l a casa seva. També li va ensenyar grec. I Gibbon es va fer amic de Voltaire a Suïssa, perquè tot això passava a la segona meitat del segle XVIII. I es va enamorar de qui diuen que va ser el primer i gran amor de la seva vida. Ella, Suzanne Curchod, era filla precisament d’un pastor calvinista. I vivia a prop de Lausanne. Al cap de cinc anys, Gibbon retornà al seu país amb un gran projecte: demanar al seu pare que el deixés casar amb la bella Suzanne. Ah, si el pare hagués dit que sí! Però el pare Gibbon li ho va prohibir amb la duresa que només els pares poden exercir en aquest cas sobre els fills massa obedients. I Gibbon va obeir. Amb la seva decepció (i la seva abúlia o manca de caràcter) tot seguit va dedicar el seu temps a escriure no pas vertadera literatura, sinó un assaig sobre l’estudi de la literatura, que ja indicava que aquell noiet anglès podia produir grans coses. La més gran va ser producte del segon gran amor de la seva vida: Roma, és a dir la famosa Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà. No va pas ser, com alguns creien, per la glòria del poble romà que Gibbon no es va casar amb la bella Suzanne. No, no. Però encara sort. La bella Suzanne va aconseguir d’arribar a París i allà va conèixer el seu marit, aquell ginebrí Jacques Necker que va comprar el castell de Coppet. Perquè la bella Suzanne va ser la mare de l'escriptora Madame de Staël.

Gibbon va visitar els Necker a París, passats els anys. El convidaven a sopar, explicava per carta al seu amic lord Sheffield, i havent sopat ell, el poderós ministre, se n’anava a dormir i deixava sols els antics amants. Se’n queixava Gibbon amb aquests mots: “Quina seguretat tan impertinent de concedir a un antic enamorat una importància tan enormement ínfima!” Gibbon va haver de tornar a Lausanne per acabar el gran projecte de la seva vida. Es va sentir buit, quan ho va aconseguir, “La nit del 27 de juny de 1787, entre les onze i les dotze, vaig escriure les darreres línies de la darrera pàgina en un cenador del meu jardí. Després de dipositar la ploma, vaig fer uns quants volts per un berceau, nom que rep el camí cobert d’acàcies, que domina les vistes sobre el camp, el llac i les muntanyes. L’aire era tebi; el cel serè; l’argentada esfera de la lluna es reflectia en les aigües i la natura estava en silenci. No amagaré les meves primeres emocions d’alegria en recuperar la llibertat i, potser, assolir la fama. Però el meu orgull ben aviat es va veure humiliat i una sòbria melangia es va estendre pel meu esperit al mateix temps que la idea que acabava d’acomiadar-me per sempre d’un vell i agradable company i que, qualsevol que fóra el futur de la meva Història, l’existència de l’historiador ha de ser breu i precària.” Aquesta primavera fa 272 anys que Gibbon va néixer.