dissabte, 23 de maig de 2009

Gavarres

Costum gironina la de pujar als Àngels. Prudenci Bertrana hi portava la seva filla l’escriptora Aurora Bertrana. Era el primer decenni del segle XX. Ella volia veure el mar, el pare la portava a la muntanya i li deia que, des d’allà, el veuria. “On és el mar, pare?”, que li pregunta ella, quan arriben al cim. El mar era només una cinta blavissa a l’horitzó, massa lluny, decebedor. Aurora Bertrana va viure tres anys a la Polinèsia francesa envoltada de mar, clapejat d’illes.

Una seixantena d’anys més tard, un metge recomana a Mercè Rodoreda que vagi a la muntanya per curar la seva anèmia, -dues guerres, un exili, Barcelona, París, Ginebra, Viena. “On és la muntanya?”, es pregunta ella. Mercè Rodoreda va viure els darrers onze anys de la seva vida a Romanyà de la Selva, la muntanya màgica de les Gavarres. Fa vint-i-sis anys que hi reposa, vora el dolmen, envoltada del seu arbre, l’alzina sagrada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada