Sonet 733

A Mariàngela, per il compleanno

Per i campi che Venere feconda

con l’eterno amoroso suo sorriso

spumoso di marino paradiso,

scorazza il cuore a cavallo di un onda

che infaticabile da sponda a sponda

le tracce insegue di Marte e Dioniso

fanciulli antichi d’Olimpo e d’Eliso

e per i boschi di Diana errabonda.

Dalla finestra contempla del cielo

pietre consunte, bruciate dal sole

e con lo sguardo di ninfa accarezza

verdi distese che punge la brezza,

poi fra cespugli d’ortensie e viole

l’anima copre d’un verso col velo.

Raffaele Pinto

03.04.11
Vaig fotografiar el mar, a Biblos, el mes d'agost de 2010.
Ti ringrazio, poeta!

Els planys d’Ariadna

El vent que fa caure les prunes,

   els codonys verts,

que fa vacil·lar la lluna,

el vent que mena la mar,

el vent que romp i que saqueja,

   el vent fred,

que vingui i que brami

sobre el meu cor desgavellat!

Que vingui com a les fulles

   el vent clar

sobre el meu cor, i que el culli

el meu cor i el seu suc amarg.

Ah! que vingui la tempesta

   salt a salt,

que prengui del meu cap

el meu dolor que gira en rodó.

Ah! que vingui i que s’emporti

   salvant-se,

el meu cor feixuc com una porta

que s’obre i bat al vent.

Que se l’emporti i que en llenci

    els trossets

cap a la lluna, l’arbre, les bèsties,

l’aire, l’ombra, l’aigua,

perquè res més no me’n retorni

   mai més,

de la meva ànima i de la seva

   que jo estimava...

 

He il·lustrat la meva traducció d’aquest poema d’Anna de Noailles (1876-1933), inclòs a L’ombra dels dies, de 1902, amb una fotografia que vaig fer al Museu Nacional de Beirut d’una escultura procedent de Biblos, que no representa Ariadna. 

Diari del Líban (i XXVII)

El poble del costat és Deir El-Qamar, un poble medieval, del segle XIV, en diuen el poble dels emirs, perquè va ser el lloc de residència dels governadors del Líban. Al palau de l’emir hi ha una església, una mesquita i un kaioué, el lloc de pregària drus. Vet aquí el sincretisme que intenta equilibrar el país. Passegem pels carrerons de la ciutat. Feien missa a l’església maronita, però no vam gosar de quedar-nos, per por de rebre un xàfec semblant al de l’església de Biblos. Tornem a desfer la carretera pel Chuf, menys endimoniada a la tornada, com totes les tornades a casa, diu la meva amiga. És la nostra darrera nit al Líban. Les grans pinedes fosques que van enamorar a Lamartine ens acullen i són els guardians del nostre son. L’endemà pujarem a l’avió que ens portarà primer a París i després a Barcelona. Però aquest vespre encara puc assaborir aquest viatge a Orient. I tradueixo el poema “Pròleg” del recull de Nadia Tuéni:

És ja l’Orient,

on el blanc domina,

on el groc, l’ocre i el rosa,

han escollit reial domicili,

on l’arbre és únic,

la follia solitària,

on l’home repensa el pensament...

Dedico aquest diari als nostres amics del Líban, per la seva profunda ininterrompuda amistat. I també al meu fill, per la seva sana tossuderia. Gràcies.

Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (XII)

Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.

Diari del Líban (VII)

L’electricitat va i ve al vespre, a casa, i mig espatlla el generador. És així com prenem consciència d’una dificultat quotidiana al Líban. Fa més de 30 anys que conviuen amb aquesta manca d’electricitat, ara només en tenen 12 hores al dia, si no es disposa d’un generador privat. Pregunto a la meva amiga si els aparells no s’espatllen, quan canvien automàticament de la línia elèctrica al generador. S’hi han acostumat, com nosaltres, em respon ella. Aprofito per escriure al meu diari impressions i notes de l’intens primer dia libanès. No és la llengua la que defineix i construeix la identitat al Líban, són les religions. Com a Suïssa. I gosaria dir, com als Estats Units, però no tant. Es pot tenir més d’una llengua, només una religió. Els nostres amics passen de l’àrab al francès o a l’anglès, sense hesitació. I són maronites, per tradició familiar, amb convicció. Només.

A la fotografia, una mostra del bilingüisme àrab-francès: el rètol d’entrada al recinte arqueològic de Biblos. La doble possibilitat de pagament, en canvi, és en lliures libaneses o en dòlars. L’horari d’obertura no admet dubtes: les 8 del matí. L’horari de tancament, però, varia segons l’hora de la posta del sol.

Diari del Líban (VI)

Abans de deixar Biblos, passegem pels carrers molt ben agençats dels voltants de la zona dels vestigis arqueològics. Encara passem per unes quantes esglésies més. I ens quedem en una de maronita, perquè diuen missa. El capellà va estar a punt de no voler donar-nos la comunió i va fer tot un sermó, abans d’acabar la missa, que anava dirigit només a nosaltres! I tot perquè havíem anat a combregar, sense haver assistit a la missa des del començament, i també perquè els nostres vestits eren una mica massa estiuencs. No m’havien renyat mai des de l’altar i en àrab. Hi ha una primera vegada per a tot. I la primera posta de sol al Líban, des del petit port de Biblos, no s’esborrarà mai dels meus ulls. Volia atrapar el darrer sol del dia dins de la finestra de la torre medieval que tanca la minúscula bocana del port de pescadors. De dalt a baix, la posta de sol i l’església de l’esbroncada.

Diari del Líban (V)

A la tarda, a Biblos. Però abans passem per Batroun, un poble adormit havent dinat. Visitem l’església de Sant Jordi, la de Sant Esteve... i el mur fenici que s’aixeca arran de mar. Fa un sol que estella les pedres. A la carretera de la costa comencem a prendre consciència de la presència militar arreu. Passem diversos controls que consisteixen a saludar el soldat, i prou. Sobta, primer, després ens acabarà donant sensació de confiança. A Biblos, l’alè s’atura, i no serà la darrera vegada que se m’aturà l’alè aquells dies d’agost al Líban. Biblos, la ciutat del món que ha estat habitada sempre, d’una manera continuada, des de fa 7000 anys, la ciutat amb nom de llibre, la ciutat on va néixer l’escriptura. Al segle XII, els croats van construir la fortalesa, el castell, amb pedres de totes les construccions de tots els pobles que hi havien deixat la seva empremta. De manera que podem veure columnes romanes empotrades als murs medievals per fer més sòlida la construcció. 19 civilitzacions han passat per Biblos! Els egipcis, els perses, sense oblidar els grecs i els romans. Això sí que és amuntegament de cultures.

A les fotografies, de dalt a baix, el mur fenici de Batroun, com un fistó, ran de mar, el castell de Biblos del segle XII, columnes romanes amb el castell i amb el mar, de fons, també a Biblos.