August

“Si la peça us ha agradat, doneu-li els vostres aplaudiments i, tots plegats, demostreu la vostra alegria.” Avui mateix fa dos mil anys, August, l’emperador romà, pronunciava aquestes paraules en el seu llit de mort, davant dels seus amics, als quals acabava de preguntar si els semblava que havia representat bé la comèdia de la vida. Els havia fet entrar a la cambra, a punt de morir, el 19 d’agost de l’any 14. No sabem si van aplaudir la vida d’August, perquè Suetoni, el biògraf, no ho vol deixar clar. Sí que ens diu, però, que “el destí li reservà una mort tranquil·la tal com sempre havia desitjat”. 

Va deixar un bon llegat al poble romà, no només polític, la tan repetida pax romana augusta, també econòmic. Havia fet testament un any i quatre mesos abans de morir, sempre segons el seu biògraf Suetoni. La família eren els hereus de primer grau, el poble romà i l’exèrcit van rebre també unes bones sumes. S’hi excusava de la “poquesa del seu patrimoni” i hi declarava que els diners que havia percebut dels testaments dels seus amics i dels seus dos pares, el natural i l’adoptiu, els havia despès gairebé totalment en les necessitats de l’Estat. És clar que no va tenir set fills per criar i emancipar.

Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

La perla

Vam veure les cues davant de Christie’s, a New York, la setmana passada. Tothom volia visitar l’exposició de les joies de l’actriu Elizabeth Taylor que s’han subhastat aquests dies. Sembla que s’han pagat nou milions d’euros per una de les seves perles. Li havia regalat Richard Burton, el seu dues vegades marit. 

Juli Cèsar, el primer emperador romà, també tenia la fal·lera de les perles. L’historiador Suetoni explica que Cèsar va anar a conquerir Britània només per aconseguir perles i que les sospesava amb la seva pròpia mà i es quedava les de més grans dimensions. A Servília, una de les seves amants i la mare de Marc Brutus, el seu assassí, Cèsar li va regalar una perla que li va costar sis milions de sestercis. Si tenim present que, en aquell temps, un litre d’oli costava uns 3 sestercis i un legionari cobrava 41 sestercis al mes, Servília valia més que la Taylor!

Hi vaig fotografiar aquest aparador de Nadal d’una joieria de la cinquena avinguda.

Fer un post

Seus en una terrassa, camines pel carrer, et dutxes, mires la televisió, viatges en tren, trobes algú, llegeixes el diari, condueixes. I, de sobte, hi ha alguna cosa que et ve a la ment, una guspira, una connexió, i dius faré un post sobre la calvície, posem per cas. Perquè ets a la perruqueria, et renten el cap i et ve un flaix sobre Juli Cèsar i les classes de llatí i la biografia de Suetoni.

No hi havia res que Cèsar suportés més malament que la calvície. Però va tenir sort: li van concedir la corona de llorer pels seus triomfs. Es va veure salvat, portaria la corona de llorer, a perpetuïtat! Així, ni que es girés tramuntana, ni que bufés xaloc, els pocs cabells que tenia no s’esbullarien mai més, mostrant la calvície. No goseu treure-li la corona, ben clavada a la closca, sobre els cabells, pentinats des de la coroneta.

Vet aquí la màscara del Cèsar, el primer, el que va donar nom a la sèrie. I al tsar, i al kàiser. Qui més qui menys té un taló d’Aquil·les.

El dia 9 de febrer de l’any 2005, quan vam anar a fer una classe viva de llatí a Roma, ens vam aturar, a la Via dei Fori Imperiali, davant l’estàtua de Juli Cèsar, sobretot per comprovar la seva calvície. Ho recorda la fotografia d’aquest post.

Final de curs

Ens quedem amb el Suetoni del “No dic, però dic”, i de Juli Cèsar que es pentina els cabells escadussers des de la coroneta i no es treu la corona de llorer ni per dormir, per amagar la calvície, que suportava tan malament. Ens quedem amb la imatge tristíssima d’aquella darrera nit i el record nostàlgic que s’apilona, dia rere dia, a l’ànima i a la ment d’Ovidi, assegut a la vora del Mar Negre, a la Tomi de l’exili. Ens quedem amb l’embarbussament i l’encegament i els milers de petons de Catul i el seu “odi et amo” escruixidor. Ens quedem amb Títir, ajagut a l’ombra esponerosa d’un faig, i amb la mare que somriu al nounat, portador de l’edat daurada, mentre Melibeu reposa a la cabana de l’amic i les ombres cauen més allargassades des de les muntanyes blavisses virgilianes.

Ens quedem en la primavera d’Horaci i de Venus que mena les danses de les Nimfes i de les tres germanes bessones, tot i el temps que llisca, com l’aigua del riu, tot i els xiprers que ja no són només aquells arbres esvelts del claustre de la facultat, i collirem les flors massa breus del roser agradable, però sempre triarem la galta rosada de l’infant adormit.

Les declinacions i els dàctils, les metonímies i els quiasmes els deixem per a l’examen. Ens deixem acompanyar pels clàssics amics, a final de curs. Perquè entre els clàssics i ara, la vida.

Nugae

A classe de llatí, a la universitat, hem traduït alguns poemes de Catul, com cada any des de ja en fa molts. He tornat a explicar el significat del mot "nugae", amb el qual Catul anomena el seu recull de poemes: foteses, no-res, bagatel·les, diuen els diccionaris. L'he acabat identificant amb foteses. El 27 de març de 1986, en aquella meva secció "El fil d'Ariadna" del diari El Punt, l'article portava aquest títol "De somnis i altres foteses". L'article de l'altra meva secció "Notes al marge", de finals de març de 1988 es titulava "Sentits i sentiments".  I la nota al marge del 28 de març, que incloïa l'article, també parlava de somnis. Deu ser que a l'inici de la primavera és més fàcil somniar? Em cito aquest paràgraf de fa 23 anys:  "Diuen que tots somniem i que, si més no, ho fem sempre que dormim, però que quan ens despertem la major part de les ocasions no recordem allò que hem somniat. També diuen que somniar és bo, però sembla que hi ha èpoques de l'any que són favorables als malsons; això, almenys, es desprèn d'un passatge de l'historiador llatí Suetoni, en el qual ens explica que l'emperador August 'durant la primavera tenia una munió de malsons esgarrifosos, fútils i quimèrics, però durant la resta de l'any els tenia més espaiats i menys fútils'."