El dia que va morir Virgili

Feia massa sol a Megara. I què hi feia Virgili a Megara? Trepitjava terres homèriques, revivia paisatges heroics. Per completar la seva obra, la que hauria de ser la més gran, la història de l’heroi troià Eneas, que era també l’origen d’August, de Roma. I tant de sol el va reprendre a Virgili. Malalt, se’l va emportar August, de retorn a Itàlia. Només de desembarcar a Brindisi, va tenir temps de demanar als amics, quan ja es veia morir, que cremessin la seva obra, la que havia de ser la més gran. No en podria completar la revisió, ni aquells versos coixos, ni refer els errors que la visita als llocs li havia fet veure. I Virgili es va morir, allà, a la Calàbria, ell que havia nascut a la Màntua del Po i volia reposar per sempre a Nàpols, prop de l’entrada a l’Avern, al costat del bosc del roure de la branca d’or. Era el dia 21 de setembre de l’any 19 abans de Crist, quan Virgili va acabar els seus dies que havien durat 51 anys. 

A la fotografia, es pot veure una representació de Virgili en un manuscrit del segle V, conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana. 

Diari del Líban (XVIII)

Continuem el camí. Ens proposem de visitar una petita església dedicada a Sant Judes, del segle VIII, a Hasroun. El poble és enfiladís i vell. Arribem a la plaça de l’església nova. La torre del campanar té dos rellotges. Al costat dret de l’església hi ha una reproducció de la cova de Lourdes i una font acabada en forma d’obelisc. I al costat esquerre un monument a algú. M’hi acosto.

La meva sorpresa serà gran en trobar-me un monument a Joseph Simon Assemani, bibliotecari de la Biblioteca Apostolica Vaticana, al segle XVIII. El coneixia bé Assemani, de fa anys, de quan preparava la meva tesi doctoral i vaig treballar un temps en aquesta biblioteca. El seu catàleg de manuscrits de la biblioteca, publicat a Roma l’any 1756, va ser de consulta obligada. El meu vell amic Assemani era fill d’aquell petit poblet, Hasroun, que mira de ple la vall dels sants. Em va fer il·lusió de retrobar-lo. El vaig fotografiar de tots cantons, fins i tot el rètol que assenyala la direcció del monument amb el seu cognom transliterat de l’àrab El-Semaani. Em va agradar que la inscripció de la base fos en llatí i en àrab. La minúscula capella de Sant Judes va restar en un segon pla, després de la troballa.