Sobre els noms de la fruita

No és la primera vegada que en aquest bloc de notes es parla dels noms de les coses. Quan era petita, l’autora d’aquest blog no es cansava de preguntar a la seva mare el perquè del nom de les coses. Per què del sol se’n diu sol? Per què de la cadira se’n diu cadira? I així a totes hores. Vet aquí que, a més, a l’autora d’aquest blog li agraden les llistes.

Avui, la llista és de noms de fruits relacionats amb parts d’un cos animal, racional o no. Tot això ha vingut perquè he recordat les cireres de cor de colom que ens portava, anys i anys enrere, en Berto de les cireres. Els set fruits que segueixen poden dir-se amb noms específics, segons la seva estructura i la seva forma. Així és que aquí teniu la llista fruitera perquè se us faci la boca aigua! 

Albercoc de galta, i també de la galta roja. Albercoc de l’ull gran.

Cirera de cor de cabrit, i també de cor de colom. Cirera de cul de madrina. 

Meló de carn. Meló de la mala cara. 

Figa de cameta. Figa de coll de dama, i també de coll de beata o de coll de frare. Figa cul de ruc. Figa de geniva de mort. Figa del peçonet. Figa de pit de reina. Figa sang de rossí. Figa d’ull de perdiu, i també de bec de perdiu. 

Pera cuixeta, i també de cuixa, o de cuixa de dona, o de cuixa de monja. Pera de la cama curta. Pera del collet.

Poma de cabell d’àngel. Poma de carall daurat. Poma de cul de matxo. Poma de morro de llebre, i també de morró de vedell. Poma de sang de bou, i també de sang de llebre. 

Raïm de cor d’àngel. Raïm d’esperó de gall. Raïm de mamella de vaca. Raïm ull de llebre. 

He il·lustrat aquest tresor de la llengua amb el quadre La table garnie, que Henri Fantin-Latour va pintar l’any 1866 i que es conserva a Lisboa.

La memòria dels jardins

Dia d’estiu xardorós. Fas feina, però com si no avancessis. Et distreus amb una mosca, amb una formiga, amb un cop de vent, amb un cel diferent del que esperaries. Senzillament, et distreus. Entens el moviment lent de la gent dels tròpics. 

Aquesta tarda, estava llegint un llistat de títols de traductors i traduccions per a una feina que ja hauria d’haver lliurat. I em trobo amb Els jardins de la memòria de Michel Quint, traduït al català per Mercè Ubach, l’any 2002. 

Em ve al pensament immediatament Un jardin pour mémoire de Jacques Lacarrière una obra que tinc penjada al fons de la memòria fa un munt d’anys, des que la vaig comprar l’any 2000 a Perpinyà, segons que vaig escriure a la primera pàgina. 

L’original francès de Michel Quint porta el títol Effroyables jardins. No l’he llegit. Veig quin és l’argument a la xarxa. Encara hi trobo una novel·la de Lea Vélez, El jardín de la memoria i una obra d’Orhan Pamuk que en traducció portuguesa es titula Os jardins da memoria, (Kara Kitap, en turc, The black book, en anglès). 

Agafo Lacarrière de la lleixa. El llibre és ple de subratllats i de notes al marge, amb llapis, com acostumo a fer amb els llibres que llegeixo en segons quins estats d’ànim. Hi ha un foli manuscrit meu a dins. Es titula “Del cor, la memòria i els arbres”. Un altre dia potser faré un post amb el contingut del foli manuscrit. Ara només volia deixar constància d’aquestes connexions que es produeixen entre les coses, d’aquestes sincronicitats que es troben quan no es busquen. 

I d’aquest títol del primer capítol del jardí de Lacarrière, “Les saules ne sont pas les seuls à pleurer”. Com em va agradar la primera vegada que el vaig llegir!

El que vulguis, i els dies

Tot va començar el segle VIII aC amb Hesíode i la seva obra Els treballs i els dies (Ἔργα καὶ ἡμέραι). Va continuar l’any 1896 amb Marcel Proust que va recrear Les plaisirs et les jours. Una diferència potser per antonímia respecte de l’original. Però els dies hi són. Sense diferències. I aquesta és una constant en totes les recreacions que vindran després. L’any 1968 (vegeu la curiosa repetició i combinació dels nombres amb la data de Proust), Gabriel Ferrater va fer un canvi respecte d’Hesíode per acostar-se a Proust, també per antonímia, o sinonímia, i va crear Les dones i els dies. Hi vaig pensar fa uns dies a la Sala Prat de la Riba de l’IEC, en mencionar l’orador el títol d’un recull de treballs del filòleg Jordi Mir, Les paraules i els dies. 

He elaborat una petita llista de títols en diverses llengües que provenen del d’Hesíode. Jo mateixa el vaig recrear en un meu article sobre Suïssa, “El llac i els dies”, encapçalat justament amb una citació de l’obra de Proust. Vet aquí alguns:

Vicent Alonso, Les paraules i els dies (2002)

Vimala Devi, A Cidade e os Dias (2008)

Josep M. Fonalleras, Gertrudis i els dies (2003)

Gilles Marcotte, Les livres et les jours (2002)

Christian de Portzamparc, Les dessins et les jours. L’architecture commence avec un dessin (2016)
Gianfranco Ravasi, Le parole e i giorni (2008)

Peter Sloterdijk, Zeilen und Tage (2012)

Raymond Vogel- Alain Kaminker, La mer et les jours, una pel·lícula de 1958

Gustave Moreau va pintar el quadre que il·lustra aquest post, Hesíode i la Musa, l’any 1891, una de les moltes versions que va fer al llarg de la seva vida.

Pseudònims arcàdics

Ja coneixeu la meva fascinació per les llistes. Vet aquí la imaginació dels poetes de la Renaixença a l’hora de posar-se un pseudònim. Cal un lloc identificable, preferentment un riu, i un substantiu relacionat amb la música. A partir d’aquí, tot és possible. Aquí teniu un catàleg de pseudònims de poetes, més o menys inspirats, amb els noms dels autors al costat, ordenats cronològicament segons data de naixement:

Lo Tamboriner del Fluvià: Pau Estorch i Siqués (1805-1870) 

Lo Flabioler del Ter: Andreu Pastells i Taberner (1811-1896) 

Lo Trobador del Túria: Vicent Boix i Ricarte (1813-1880)

Lo Gaiter del Llobregat: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)

Lo Trobador del Penedès: Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) 

Lo Coblejador de Montcada: Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892)

Lo Trobador de Montserrat: Víctor Balaguer (1824-1901)

Lo Cantor del Francolí: Francesc Morera i Valls (1826-1886)

Lo Joglar de Mallorca: Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902) 

Lo Cançoner de Vilatort: Francesc Muns i Castellet (1833-1894) 

Lo Cantor del Ter: Albert de Quintana i Combis (1834-1907) 

Lo Timbaler del Besòs: Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)

Lo Trobador de l’Onyar: Enric Claudi Girbal (1839-1896)

Lo Trobador del Montseny: Francesc Pelai Briz (1839-1889)

Lo Cantor d’Egara: Pere Antoni Ventalló i Vintró (1847-1913)

Lo Trobador mallorquí: Josep Taronjí i Cortès (1847-1890)

L’Almogàver del Montseny: Josep Subirana i Vila (?-1870)

Com a colofó, us porto aquests mots que Lluís Nicolau d’Olwer va escriure l’any 1958 a Caliu: “Obra en els seus inicis d’erudits i de romàntics, patriotes més fervents que no poetes inspirats, la Renaixença es desplegava en un ambient encongit de trobadorisme convencional i d’arcàdia estantissa.” 

El quadre del nord-americà Thomas Eakins (1844-1916) que il·lustra el post d’avui es titula Arcàdia, va ser pintat pels volts de l’any 1883 i es conserva al Metropolitan Museum de New York.

Els abecedaris de Goffredo Parise

La poesia va i ve, deia Goffredo Parise a l’advertiment inicial dels seus Sillabari, l’any 1982, una mica com la vida i sobretot com l’amor, afegia. I la poesia el va abandonar a la lletra S, declara. Per això no va poder completar les seves proses poètiques sobre els sentiments humans de l’A a la Z, dotze anys després d’haver-s’ho proposat. Parise va morir el dia 31 d’agost de l’any 1986, per això m’agrada de recordar avui la llista dels seus abecedaris. Aquesta: 

Amore. Affetto. Altri. Amicizia. Anima. Allegria. Antipatia. Bacio. Bambino. Bellezza. Bontà. Caccia. Carezza. Casa. Cinema. Cuore. Dolcezza. Donna. Estate. Età. Eleganza. Famiglia. Felicità. Fascino. Fame. Gioventù. Grazia. Guerra. Hotel. Ingenuità. Italia. Lavoro. Libertà. Madre. Malinconia. Mare. Matrimonio. Mistero. Noia. Nostalgia. Odio. Ozio. Paternità. Patria. Paura. Pazienza, Primavera. Poesia. Povertà. Ricordo. Roma. Sesso. Simpatia. Sogno. Solitudine.

La protagonista de Cinema va a veure la pel·lícula que il·lustra el post d’avui, La città d’oro, de 1942. I la peça de Cole Porter, Night and day, protagonista d’Età, posa la il·lustració musical al post.

El test d’alfàbrega

Dia gris. Finals d’estiu. Menys hores de sol, més hores foscants. Antídot: llistes de plantes i flors. Carolina. Alfàbrega. Xicranda. Xuclamel. Lliri. Llessamí. Lilà. Magnòlia. Menta. Julivert. Rosa. Camèlia. Nenúfar. Fulles de saló. Falgueres. Mimoses. Baladres. Butleies. Xeringuilles. Farigola. Roselles. Xuclamel. Glicines. Dulcamara. Espígol. Ginesta. Clavells. Dàlies. Violetes. Nards. Marialluïsa. Gardènies. Cineràries. Miosotis. Buguenvílees. Vidalba. Gladiols. Geranis. Jonquilles. Didaleres. Si les voleu trobar totes, encara que no sigui el temps, us esperen al Bloc Mercè Rodoreda.

L’alfàbrega de cuinar i la d’espantar mosquits s’ofereixen així d’esponeroses, amb el llessamí de fons, aquests dies, al jardí de Llagostera, com el test d’alfàbrega de John Keats.

Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.

Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 

Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).

Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.

Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!

Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).

Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.

Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

Solució de l’enigma

Gràcies per jugar amb mi, al bloc, al facebook, al twitter! Compartim lectures, estimats, bé que m’agrada.

Vint segles separen les paraules dels dos catàlegs del post d’ahir. Un ha estat publicat aquest any 2012, l’altre l’any 14 abans de Crist. Un el va escriure Ovidi i l’altre Paul Auster. Podria proposar una nova endevinalla: quin és el text d’Auster i quin és el d’Ovidi. Però alguns ja ho heu ben endevinat. La primera llista és d’Auster, la segona d’Ovidi. 

És allò que intento explicar als meus estudiants, el pensament, les emocions, els sentiments, l’ésser humà en definitiva, és el mateix avui i fa dos mil anys. Pot canviar l’escenari, l’urbà essencialment, però la natura és una, i la vida també.

Vaig fotografiar el gravat La Malenconia de Dürer, de 1514, ahir al matí al CaixaForum de Girona.

Llistes, de dones

Primer us donaré les dues llistes, després us diré qui les va escriure. Vet aquí la primera. 

“... has estat un obseqüent esclau d’Eros. Les nenes que vas estimar de petit, les dones que has estimat de gran, cadascuna diferent de les altres, algunes grassonetes i algunes primes, algunes altes i algunes baixes, algunes estudioses i algunes atlètiques, algunes taciturnes i algunes extravertides, algunes blanques i algunes negres i algunes asiàtiques...”

I aquí teniu la segona. “No hi ha un tipus de bellesa que desperti el meu amor; cent motius hi ha que em fan estar sempre enamorat... Tu, que ets tan alta d’estatura, iguales les heroïnes antigues i pots omplir tot el llit amb el teu cos estès. Aquesta és lleugera per la seva poca talla. Totes dues em sedueixen: l’alta i la petita responen al meu desig... Una dona pàl·lida em conquistarà; em conquistarà una de rogenca; fins un tint bronzejat és agradós per a l’amor...”

Mentre escrivia els mots anteriors, he pensat que podem jugar a endevinar. Qui creieu que són els autors d’aquests catàlegs? S’admeten noms! Una pista: no són escriptors catalans, de manera que teniu davant vostre dues traduccions. El resultat demà.

Vaig fotografiar el quadre que il·lustra el post llistat d’avui al Metropolitan Museum de New York, el mes de desembre passat. El va pintar Franz Xaver Winterhalter (1805-1873). També és un catàleg de dones, observades per un home que treu el cap al cantó esquerre.

Auster i els llocs literaris

Estic convençuda que, des que han aparegut atles literaris i tants estudis sobre la relació entre literatura i territori, o dit d’una altra manera geografia literària, i des que es programen passejades de la mà de la literatura, -itineraris literaris, vaja-, estic convençuda, deia, que hi ha escriptors que se senten atrets per la necessitat d’adoptar un territori sense escriptor i fer-se’l ben seu, o bé de resseguir en la seva pròpia obra els llocs literaris de la seva vida, i fins i tot d’escriure peces que puguin augmentar les llistes d’obres que descriuen un lloc concret, i encara més pensen en el fet que es puguin crear itineraris literaris a partir de les pàgines dels seus llibres. 

Al Diari d’hivern, Paul Auster arriba a l’extrem que una de les llistes que introdueix a l’obra, la més extensa, sistemàtica i explicada, és la llista de totes les cases en les quals ha viscut, des del seu naixement fins avui. Arriba a donar-nos l’adreça completa de cadascuna d’elles, excepte de la darrera, de manera que fa el seu propi itinerari literari. Només falten el mapa i les fotografies. 

Auster descriu una vista semblant a la de la fotografia que il·lustra aquest post. La vaig fer un capvespre de setembre de l’any 2009, des d’una casa molt propera a la que va habitar l’escriptor dels vint-i-set als vint-i-nou anys.

Auster i les llistes

Paul Auster posa en pràctica la retòrica de les llistes en la seva darrera obra publicada, Diari d’hivern, de la qual ja he parlat en dues ocasions en aquest bloc. Vet aquí la llista que he confegit de les llistes d’aquest diari d’Auster. Hi ha llistes de tipus de dones, de vents, de prostitutes, d’accions corporals, de cases viscudes, de característiques de la Provença, de neteges de la casa, de dies passats lluny de casa, d’accions de les mans, de ferides rebudes, de coses dels vells temps, de menjars, de pinces d’otorinolaringòleg. Hi ha més llistes, més breus, però les llistes que acabo de llistar són unes senyores llistes!

Segurament Paul Auster coneix bé l’obra d’Umberto Eco, Vertigine della lista. Si fos ara que Eco l’escrivís, hi hauria d’incloure algunes de les llistes vertiginoses i àvides del newyorker. 

Il·lustra aquest post llistat una llista gens literària, però newyorker, quand même! És la llista de prohibicions dels parcs de New York, que vaig fotografiar un divendres d’agost de l’any 2009. Un dia de la llista de dies fastos. 

Estiu

Para-sol. Roques. Mar. Pins. Sorra. Petxines. Embussos. Suor. Granissats de llimona. Cigales. Jardí. Terra seca. Calitja. Berenades. Riera. Mandra. Espigues. Gandules. Hamaca. Fullaraca. Nimfees. Formigues. Xafogor. Corregudes. Postes de sol. Esmorzars. Jardí. Gossos. Demian. Foc. Tempestes d’agost. Columnes. Pendissos. Pèrdues. Llac. Avets. Cels. Cims. Glaceres. Torrents. Guanys. Passat. 

Durant èpoques de la meva vida escoltava, sense parar, aquest Estate de l’Ornella Vanoni. Però, de fet, la versió que més m’agradava és la de Joao Gilberto, de la meva època de fan absoluta de la música brasilera. Que n’hi va haver. I molta. Als estius. Tot amb tot, no odio l’estiu, com diu la cançó. 

Vam portar, d’un dels estius a la Provença, la cigala de la fotografia, que tenim penjada al jardí de Llagostera. Només em sap greu que no canta.