Sobre Mercè Rodoreda

L’escriptor que apareix amb més freqüència en aquest meu bloc de notes digital és Mercè Rodoreda. Més vegades que Horaci o Virgili, que ja és dir, venint de mi. La meva admiració per Rodoreda ve de lluny. La primera vegada que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, la segona va ser sobre Rodoreda. Tot plegat aquí teniu el llistat de textos que he publicat sobre Rodoreda, uns quants, però breus. I és que Mercè Rodoreda, a més d’admirar-la i estudiar-la, l’he viscuda. Per la casa, és clar. 

“Mercè Rodoreda à Genève”, Le Globe. Revue genevoise de géographie, 156 (2016), pp. 157-170.

“Asteroide Rodoreda”, Ara, 29 de juliol 2015, p. 20. 

“Algunes claus per arribar a algunes fonts de Mercè Rodoreda”, Som per mirar (II) Estudis de literatura i crítica oferts a Carles Miralles, Universitat de Barcelona Publicacions i Edicions, Barcelona 2014, pp. 243-250. 

“Rodoreda i Romanyà en la memòria”, D'Estil, núm. 15, pp. 6-7. 

“Simbologia literària del territori”, Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni a debat, Curbet edicions, Girona 2011, pp. 61-74. 

“Mercè Rodoreda, Carme Manrubia i Demian a Romanyà de la Selva”, Jornades Mercè Rodoreda a la Toscana = Giornate Mercè Rodoreda in Toscana. Pisa, Venerdí 4 e sabato 5 aprile 2008  a cura di Giovanna Fiordaliso, Monica Lupetti ; presentazione Giuseppe Grilli, Edició digital, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, Alacant 2010, pp. 47-57.

“Geografia literària de Mercè Rodoreda. Presentació”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 57. 

“Mercè Rodoreda. Ginebra: l’eclosió literària”, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 71-77. 

“Mercè Rodoreda, Ginebra, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 108-109. 

Mercè Rodoreda, “Per ganes de joc”, Transcripció, Revista de Girona, 247 (2008), pp. 109-110. 

“Romanyà, el final del viatge de Mercè Rodoreda”, Ridaura, 01 (2008), pp. 4-9. 

Recrear Rodoreda-Romanyà, (ed.), Universitat de Girona, Girona 2008, 109 pp.  

Rodoreda Romanyà. Itinerari literari autoguiat, Universitat de Girona, Girona 2008, 48 pp.  

“Romanyà de la Selva, lloc rodoredià”, Revista del Baix Empordà, 20 (2008), pp. 14-17. 

“Mercè Rodoreda: de Plutarc a Francis Bacon”, Diàleg 2 terricabras-filosofia.cat 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, Butlletí Amics de la Unesco de Girona XLVIII Primavera 2008, p. 3.

“Mercè Rodoreda: cent anys”, Quadern de Sils, Any XX, juny 2008, pp. 3-4. 

“Els llocs rodoredians de Romanyà de la Selva, Pen català. 

“Suïssa: el llac i els dies”, Revista de Girona, 233 (2005), pp. 96-106. 

“Indret. Romanyà de la Selva”, Gavarres, 5 (2004), pp. 106-110.  

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, Revista de Girona, 217 (2003), pp. 107. 

“Mercè Rodoreda, vint anys després”, La Vanguardia (Suplement “Vivir en Girona”), 31 de març de 2003, p. 2. 

“Quanta, quanta guerra...”, Àncora, 2804 (2003), p. 9. 

“Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”, Serra d’Or, 503 (2001), pp. 42-46. 

“Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda”, Revista de Girona, 157 (1993), pp. 86-91. 

“Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva”, El Carrilet, Febrer 1993, pp. 4-6. 

“Des de Romanyà”, Punt Diari, 8 d’agost de 1984, p. 7. 

“El meu record de Mercè Rodoreda”, Punt Diari, 14 d’abril de 1983, p. 3. 

Vmbrae

Etiam capillus unus habet umbram suam. 
La meva ombra i jo. I la de la font.

Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach, un epistolari

Estimades Emma i Montse,

Us escric aquesta carta, impregnada encara de l’esperit de les vostres del Camí d’anada i tornada, que vaig llegir d’una tirada, ahir al vespre, sense poder deixar el llibre.

Us felicito molt. I us envejo també molt. Per haver estat capaces de convertir en matèria literària, de la bona, aquest vostre enamorament per dues escriptores, de les quals jo també em vaig enamorar, fa anys. Que dues dones catalanes facin ficció sobre aquestes dues dones suïsses ja és important i que ho feu tan bé, encara ho és més.

La intensitat de la vida d’Annemarie Schwarzenbach i d’Ella Maillart hi és ben explícita en les cartes que heu escrit, posant-vos a la seva pell. La sensibilitat que es respira en l’obra de l’Annemarie i de l’Ella hi és ben present en les cartes que heu imaginat. La delicadesa amb la qual heu tractat les seves vides i la seva obra només pot provenir de la vostra admiració i respecte per aquelles dues dones, enlluernadores. Tan ben documentat i tan ben escrit. I l’elecció de la forma epistolar, quin encert! 

Ens ajuda a conèixer-nos una mica més aquest vostre quàdruple camí d’anada i tornada, les nostres pors i els nostres desitjos, els nostres cels i els nostres inferns. Ens ajuda a conèixer-nos endins, ben endins de les nostres ànimes.

Em quedo amb aquesta frase d’una carta d’Ella: “El món no és altra cosa que les aigües quietes d’un llac que reflecteix el cel de la nostra ànima.” Perquè és la imatge del llac de Sils-Maria, que presideix aquest meu bloc de notes digital des dels seus inicis, el 30 de gener de l’any 2009.

Vostra,

Mariàngela

A la fotografia que il·lustra aquesta carta estic asseguda davant de la casa d’Annemarie Schwarzenbach, a Sils-Maria, el dia 6 d’agost de l’any 2008. 

Montse Barderi i Emma Vilarasau, Camí d’anada i tornada, Columna, Barcelona 2017.

Bertrana, la Polinèsia, la Rai i jo

Hi vaig fer els meus 55 anys a Tahití. Els colors intensos del mar i Moorea al fons. Màniga llarga perquè el sol ja m’havia cremat la pell. 

Tot plegat per deixar-vos l’enllaç al reportatge sobre Aurora Bertrana, de la Rai, en el qual em van entrevistar.

Recordant Modest Prats a Ais de Provença

Avui en Modest Prats hauria fet 80 anys. L’hauria trucat, com cada 5 de setembre, per desitjar-li per molts anys. I potser hauríem recordat, enriolats, aquella vegada que ens vam trobar a Ais de Provença. Sortíem del Musée Granet i passàvem per la Rue d’Italie, potser per anar a menjar a Les deux garçons. De sobte, m’arriba una veu greu i una riallada forta. “Sembla que sento en Modest”, que dic. Em giro i, a uns quants metres, allà el teníem, assegut en un cafè, fent petar la xerrada amb els amics que l’acompanyaven en aquella excursió de setembre. 

Dissabte passat vaig fer memòria de l’anècdota, mentre passejàvem per la Rue d’Italie, camí del Musée Granet. A més de les col·leccions del museu, vam poder gaudir de l’exposició temporal Camoin dans sa lumière, un esclat de color i de llum. I vaig poder fotografiar aquest quadre, petit i deliciós, Lola sur le balcon, que il·lustra el post. Charles Camoin, acabat de casar, va pintar la seva esposa a la terrasseta de l’habitació de l’Hotel Bellevue de Toulon, l’any 1920. El quadre pertany a una col·lecció particular. 

Les vistes des d’una finestra o des d’un balcó, amb el mar de fons, són un dels meus temes fotogràfics o pictòrics preferits. Eixamplen l’ànima. Com Modest Prats.

Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

Bestiari parisenc

El corb afamat del Jardin des Tuileries i el gat a l’aguait de la place de la Sorbonne.

Els vaig fotografiar els dies 28 i 30 de març.

Primer i després

Primum vivere, deinde philosophare. A París o allà on sigui. Oi?

Jo prenia un croissant i un cafè en una terrassa, mentre fotografiava l’entorn, divendres passat, a la place de la Sorbonne. Després, vaig entrar a la llibreria.

La vie en rose

La vida d’aquest faune flautista, voltat de tulipes i peònies, sota castanyers de verd tendre, a la primavera del Luxembourg, a París, és de color de rosa. No en tinc cap dubte.

El vaig fotografiar divendres passat, mentre tenia La vie en rose al cap. 

Caminar a París

Hi havia una exposició de nus de Degas, una de parelles de quadres de Matisse, una retrospectiva d’Artemísia Gentileschi, una sobre la Santa Anna de Leonardo. Què tenia París, aquest final de març, que em va fer deixar totes les exposicions i dedicar el temps lliure a caminar, quasi sense rumb, pels seus carrers? Els records, pas plus, pas moins. 

Vaig fotografiar el verd tendre del Jardin du Luxembourg, ahir, a primera hora del matí.
P.S. Bé, sembla fet expressament. La fotografia de la NASA d’avui (que podeu veure a la columna de la vostra dreta) mostra París la nit del 25 de març, amb la lluna, Júpiter i Venus, i el far de la tour Eiffel que es passeja pel cel. Una meravella. Si fos tan fàcil arribar a tu, lluna!

Immigració

Passes vuit hores a l’avió, en surts mig quadrat i ensomniat, has anat allargant el dia. Amb tot, baixes de l’avió amb ganes de menjar-te la ciutat que ja has visualitzat des de la finestreta: la llenca de terra apilonada d’edificis. Espectacular, la miris des d’on la miris, de dia o de nit, hi arribis a l’estiu o en ple hivern, a l’inici de la primavera o al cap de la tardor. És allà i, com la primera vegada, te’n tornes a enamorar. I això. Passadís enllà recordes que, ai, encara no podràs recollir la maleta i pujar al taxi, perquè has de passar immigració, el rostre somrient del país que t’acull, que diuen, la primera rebuda als USA. I la rebuda es fa esperar. Una filera, i una altra, i desfer-la, i mitja hora, i una hora, i la nena cinquanta persones més enllà que no deixa de plorar, i una hora i mitja, perquè és l’hora del canvi de guàrdia, a més. Finalment, et rep el rostre alegre del país: “Hi, how are you?” sents que et pregunta una boca oberta d’orella a orella. “Fine” respons per mimetisme cortès, davant de tan gran somriure, somrient també. Però de seguida recordes que estàs “Tired, after two hours!” “Sorry! Welcome to New York!” I, ah, penses en la rapsòdia in blue i la maleta que t’espera i et falten cames per entrar al taxi groc i veure que es van acostant el Chrysler i l’Empire, il·luminats, perquè mentrestant ha caigut la nit sobre Manhattan.

La fotografia la vaig fer ahir, des del taxi groc, quan de fet se m’anaven allunyant el Chrysler i l’Empire.

Vistes de Madrid

 Limpia, fija y da esplendor.

Violetas imperiales.

Vaig fer les fotografies el dia 19 d’octubre.

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

11S 2001

Havíem dormit a Sirmione i, al matí, ens vam passejar per les Grotte di Catullo, abans de dirigir-nos a Vicenza per visitar aquella meravella pal·ladiana que és el Teatro Olimpico. Vam dinar a la Piazza dei Signori sota d’unes arcades, amb vistes monumentals. Havent dinat vam enfilar la carretera que ens havia de menar a Venècia, ens vam fixar encuriosits en una base militar nord-americana als afores de la ciutat. Vam prendre el ferry que ens havia de portar, a través de la Laguna Grande, fins al Lido, on teníem l’hotel, aquell que ens permetia obrir la finestra, en despertar-nos al matí, i contemplar la postal de Venècia. Vam desfer les maletes, vam agafar el vaporetto, i cap a Piazza San Marco. 

Al capvespre ens vam asseure al salonet turc del cafè Florian a prendre un aperitiu. Només hi érem nosaltres i un senyor gran que va entrar més tard i es va situar a la taula de darrere (la nostra era la que donava a la plaça, a tocar de l’orquestrina). Era un general de més de 90 anys, retirat a Venècia, la seva taula era la nostra, cada dia de cada dia, hora foscant. Ell ens va donar la notícia: uns avions han destruït les torres bessones de New York. Vam trucar als meus pares. Estaven esgarrifats, ho havien vist al telenotícies i encara seien davant la TV. Vam sopar en un restaurant amb fanalets a tocar del Canal Grande. La vida continuava, a Venècia, com si res no hagués passat. Ni remotament no em podia imaginar aquell dia que, dos anys després, New York substituiria Romanyà.

La fotografia, d’aquell dia al matí, és una vista de Sirmione: columnes romanes, el llac de Garda i els Alps al fons.

Estiu

Para-sol. Roques. Mar. Pins. Sorra. Petxines. Embussos. Suor. Granissats de llimona. Cigales. Jardí. Terra seca. Calitja. Berenades. Riera. Mandra. Espigues. Gandules. Hamaca. Fullaraca. Nimfees. Formigues. Xafogor. Corregudes. Postes de sol. Esmorzars. Jardí. Gossos. Demian. Foc. Tempestes d’agost. Columnes. Pendissos. Pèrdues. Llac. Avets. Cels. Cims. Glaceres. Torrents. Guanys. Passat. 

Durant èpoques de la meva vida escoltava, sense parar, aquest Estate de l’Ornella Vanoni. Però, de fet, la versió que més m’agradava és la de Joao Gilberto, de la meva època de fan absoluta de la música brasilera. Que n’hi va haver. I molta. Als estius. Tot amb tot, no odio l’estiu, com diu la cançó. 

Vam portar, d’un dels estius a la Provença, la cigala de la fotografia, que tenim penjada al jardí de Llagostera. Només em sap greu que no canta.

On és el canvi?

El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929). 

“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.

Errata

Agafo un llibre de la biblioteca que tinc darrere meu. No trio un llibre qualsevol. És el llibre que volia fullejar després d’haver llegit un post d’un bloc que segueix algú que jo segueixo, Errata de George Steiner. Fa temps que el tinc, el devia llegir, quan el vaig comprar. Però no el treia del seu lloc feia mesos i potser anys. Entre les pàgines del llibre hi trobo aquests papers: un calendari acadèmic del curs 1997-98 de la Universitat de Girona, un díptic petit del restaurant Ai platani de Bolsena, el full de diari amb la ressenya del llibre que va fer Carlos García Gual a Babelia el 21 de novembre de 1998, una targeta de la llibreria de vell Le palais du livre de Niça, unes notes amb els telèfons de l’Hospital del Mar de Barcelona. Me’n vaig a mirar la llista de dates i llocs de viatges fets. Efectivament, el mes de gener de 1998 vam anar a un congrés a Bolsena i el mes de setembre vam viatjar a la Costa Blava. Petits records de paper fixats dins d’un llibre.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, mentre errava per Manhattan, fa un parell de mesos.

La font

Elles fotografien la font.

Ella el fotografia amb la font.

Ell la fotografia al costat de la font amb el Pantheon darrere.

Ell la fotografia amb la font.

Ell contempla el Pantheon al costat de la font.

Ell fotografia el Pantheon, mentre ella el contempla al costat de la font.

Ells passen sense mirar ni la font, ni el Pantheon. 

Ell les fotografia amb la font.

Esmorzava al meu angle preferit de Roma, quan vaig fer la sèrie de fotografies, el 5 de març passat, a les 10 del matí.

El país de les piràmides

“...Em trobo dalt d’una euga que es diu Marion, pujant muntanya amunt per un pendís estret, pedregós, sinuós, un camí de cabres amb cabres i gallines, i gossos vells i secs, i ànecs, i brutícia acumulada. I penso que si caic agafaré una infecció o el tifus o el tètanus o què sé jo. I dec fer una cara de mil dimonis. I l’home dels cavalls em diu “Que no és això el que volies veure?” “Sí, és clar” li responc. “I doncs, que no estàs bé? Sigues feliç, somriu, cap problema, mira al teu costat”. I les piràmides al costat dret m’anaven acompanyant tot el camí. I jo sense saber-ho. Sempre allà, protectores. Arribem a dalt. A sota, al cantó esquerre, l’esfinx, petita, com una vedet davant d’una multitud de cadires arrenglerades per a l’espectacle nocturn de llum i so. Allà lluny, a l’horitzó, les piràmides de Sakkara desdibuixades en la calima del desert sobre aquell cel blau. Al fons, darrere meu, la ciutat del Caire, llarga, estirada, carregada de smog. Les primeres cases del barri de Mena, a la vora, amb els teulats de palla o d’herba com les cabanes dels pastors de les Bucòliques de Virgili, les cases sense portes, la roba estesa pertot arreu, runa, rajols amuntegats. Una mica més enllà, el cementiri. Taques de flors vermelles. L’home dels cavalls em pregunta si estic bé, si estic feliç. “Sí, és clar”, li contesto. L’emoció és massa intensa, massa nova, massa de somni i massa real per no ser feliç. “És irrepetible”, em diu ell, “només una vegada a la vida”. Li dic que no, que hi tornaré. “Ben tornada”, em contesta. “Però no serà com la primera vegada. Mai més no ho podrà ser”. Contemplo la règia mola de les piràmides. M’impregno els ulls amb la silueta tres vegades triangular. 

Baixem per un altre cantó, més planer. Voregem el cementiri dels egipcis, el copte i el musulmà. Eucaliptus alts. L’esfinx em saluda graciosament. Entrem al barri de Mena. L’home dels cavalls és fill d’allà. Tothom ens saluda, perquè tothom el coneix. La crinera de la Marion és plena de mosques. Els genolls em fan mal. Però no puc deixar de mirar a banda i banda, de saludar gent descalça, homes amb vestits fins als peus, dones amb el cap cobert, asseguts a terra, venent pa de pita, i síndries; i els gossos i els ànecs i les cabres es passegen pel mig, indolents com els seus amos, sota quaranta graus d’un sol que crema, que asseca i que purifica tanta deixadesa. Fa, però, menys pudor de la que em pensava. Passa un carro que ven sucre amb un altaveu que ho anuncia. L’home dels cavalls m’explica que quan era petit la seva mare li’n comprava. Em diu que li doni una bona propina. Que ell també té un fill i que la vida és cara. Em demana un bolígraf espanyol per a ell. Li dic que no en tinc cap, l’únic que portava l’he deixat a l’hotel. Cap problema, em contesta.”

Aquest text forma part d’un article més llarg, “La fascinació del país de les piràmides” que vaig publicar a la Revista de Girona, després del viatge a Egipte. La fotografia és d’aquell viatge de primers de juny de l’any 1999. 

De dins i de fora

Aquell dia del mes de juny de l’any 2009, a la finestra d’aquest restaurant de vista privilegiada, al bell mig de Roma, hi tenien un gerani vermell. Abans de dinar vaig fer la fotografia.

A primers de desembre d’aquest any, a la mateixa finestra hi havia un ciclamen de color blanc. La vista continuava sent privilegiada darrere meu, quan vaig fer la fotografia.