dijous, 31 de desembre del 2015

Bon 2016, amics!

Que no ens manqui l’esperança en les hores difícils, ni oblidem el temor en les hores bones.

Que Horaci no ens deixi, vaja.

Bon 2016, amics!

A Kyoto, fa deu dies, vaig fotografiar el pavelló d’or, amb el seu fènix al vèrtex.

dimecres, 23 de desembre del 2015

Bon Nadal!

Cada infantament és un miracle, i respirar cada dia també.

Us desitjo bones festes i bon any 2016, amics!

El quadre que il·lustra aquesta felicitació, The Fairytale Forest (1901-1902) d’Edvard Munch, es conserva al Museu Nacional d’Oslo.

dilluns, 7 de desembre del 2015

Patior ut potiar

Quan tenia vint-i-un anys, a petició de l’editor d’un Diccionari de poetes i prosistes alemanys del XIX, Rilke es va descriure així:
Rilke, René Maria Caesar, nascut a Praga el 4 de desembre de 1875, actualment redactor de Jung-Deutschland i Jung-Oesterreich. La meva divisa: Patior ut potiar. En el moment present, alimento una aspiració ardent de llum; per al futur, una esperança i un temor. Esperança: pau interior i felicitat de crear. Temor (herència nerviosa carregada): follia!
La fotografia de Rilke que il·lustra aquest post, publicat cent-quaranta anys i tres dies després del seu naixement, és de l’any 1900.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Marilyn i Miller, segons Tasis

L’any 1966, Rafael Tasis va participar, en representació del PEN Català, a la XXXIV Conferència Internacional d’escriptors, al Loeb Center de Nova York. Tasis va detallar l’experiència a Amèrica del nord, avui, obra publicada pòstumament. 

Quan descriu l’àpat inaugural que se celebrà el dilluns 13 de juny, a la seu de l’Acadèmia Americana d’Arts i Lletres, explica Tasis. “Tinc molt a la vora Arthur Miller, altíssim, de mirada penetrant, darrera les ulleres, el tipus perfecte de l’intel·lectual que ho sap tot, ha dubtat de tot i ha trobat una resposta -provisional- a alguns dels seus dubtes. Amb F. comentem com devia ésser difícil per a la pobra Marilyn Monroe, petit animaló de carn adorable i nervis desballestats, de conviure amb aquell home que endevineu glacial, podrit d’intel·ligència, incapaç de perdonar l’estupidesa o la ingenuïtat -per cobertes de pell de seda i animades per una tendresa desesperada que fossin.”

La fotografia de Marilyn i Miller, que il·lustra aquest post, va ser feta per Sam Shaw / Rex USA, a la seva casa de Roxbury, Connecticut, l’any 1957.

dimecres, 30 de setembre del 2015

Nastagio degli Onesti

“Quan eren ja al darrer plat, heus aquí que tothom començà a sentir els crits desesperats de la jove encalçada; i meravellant-se’n tots molt i preguntant què devia ésser, sense que ningú s’ho expliqués, es posaren drets i, mirant què passava, veieren la malaurada donzella, el cavaller i els gossos, i al cap d’un moment es trobaren allí entre ells. Tot de crits s’alçaren contra els cans i el cavaller, i molts s’avançaren per ajudar la donzella, però el cavaller, parlant-los com ho havia fet amb Nastagio, no solament els féu recular, ans els esglaià a tots i els omplí de gran meravella.”

En record de Francesc Vallverdú, mort l’any 2014, que cada any llegia un fragment del Decameró de Boccaccio, obra que havia traduït i publicat l’any 1984, en la celebració del Dia Internacional de la Traducció a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans.

La il·lustració del post d’avui correspon a un dels quadres que Botticelli va pintar l’any 1483, seguint la narració de Boccaccio.

dijous, 27 d’agost del 2015

dimecres, 26 d’agost del 2015

Mariàngela Vilallonga

Ahir, dimarts 25 d’agost, la gent del programa País Km0 de La Xarxa de Televisions Locals va fer estada a Llagostera, el meu poble. Van emetre dues hores de ràdio al matí i dues hores de televisió a la tarda, des de la Plaça Catalunya amb protagonistes llagosterencs. Aquí teniu l’entrevista que em van fer a les 7 de la tarda, acompanyada de Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans. Mariàngela Vilallonga
Hi vaig llegir aquest fragment de Josep Pla: “El pla de Llagostera -el nom evoca una geografia lacustre- és encara més delicat. La vila s’encastella cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i té un aspecte benestant i feliç.” 
L’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és el també llagosterenc Marc Sureda Pons.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Asteroide Rodoreda

Quan l’any 1985 es va descobrir l’asteroide 3318, el van anomenar amb el cognom de Karen Blixen, en memòria de l’escriptora danesa coneguda pel pseudònim Isak Dinesen, autora de Memòries d’Àfrica. Era l’any del centenari del seu naixement, el 17 d’abril de 1885, i havia mort l’any 1962. 

La casa en la qual l’autora va passar els darrers anys de la seva vida, a Dinamarca, va ser oberta com a museu l’any 1991 i és gestionada per la Fundació Rungstedlund. 

La granja d’Àfrica, escenari de la seva famosa novel·la, va ser comprada l’any 1963, en una subhasta, per l’estat danès que la va donar als Museus Nacionals de Kènia un cop obtinguda la independència aquell mateix any. L’any 1985 hi va obrir les portes el Museu Karen Blixen de Nairobi. 

Uns anys després, l’any 1996, també es va donar el nom de Karen Blixen a una varietat de rosa, de color blanc i olor exquisida.

Mercè Rodoreda era una enamorada de les roses. N’apareixen a totes les seves obres. Als banys de la casa que va allotjar Rodoreda a Romanyà de la Selva les parets eren cobertes de roses de tots colors. Però cap rosa no porta el nom de Rodoreda. Ni cap asteroide.

Per no tenir, no té ni casa museu la Rodoreda, ni a Barcelona, ni a Ginebra, ni a París. Ni a Romanyà, des d’avui fa un any. 

Volem ser com Dinamarca. 

El passat 29 de maig vaig fotografiar la peça de Pierre Huyghe que il·lustra el post d’avui, al Roof Garden del Metropolitan Museum de New York.

Podeu llegir l’article sencer al diari ARA d’avui aquí

dissabte, 18 de juliol del 2015

Desbloquejant

La darrera entrada d’aquest bloc de notes porta la data de 3 de maig. En canvi, durant els  77 dies que van des d’aquell moment fins avui, he publicat una cinquantena de posts al meu compte d’Instagram: una fotografia acabada de fer i un text mínim que va des d’una sola paraula fins a una frase de no pas més de cinc mots. I tot fet des del mòbil, que vol dir des del TGV, mentre dino al despatx de la Facultat, o en moments desvagats al sofà. De l’Instagram, el post va directament a Twitter i a Facebook, però ai las! no hi ha connexió al blog. 

Vet aquí que fa dies que tenia ganes de comunicar-me amb tots vosaltres, lectors. Però, quan trenques el fil, a vegades costa de tornar-lo a trobar. 

Desbloquejo avui, en plena i ardorosa canícula, per saludar-vos, després d’haver casat el fill i d’haver acabat un nou curs, amb una fotografia de l’àlbum de la festa més grossa que hi ha hagut a can Vilallonga des de fa anys!

diumenge, 3 de maig del 2015

Omnia vincit Amor

Virgili va escriure la frase que posa títol al post d’avui l’any 37 abans de Crist, a la seva desena ègloga, a les Bucòliques, la primera de les seves obres.

Valentino, el modista italià, ha brodat la frase en el cosset d’un vestit de festa de la seva col·lecció d’alta costura, de la temporada de primavera-estiu 2015, que podeu veure a la fotografia.

Però s’ha produït una alteració en l’ordre dels mots, vint segles després. A Virgili, “tot ho venç l’Amor”. A Valentino, “l’Amor ho venç tot”. El vers de Virgili (el 69) continua així: “també nosaltres cedim a l’Amor”.

Deu anys més tard i a les Geòrgiques, Virgili va reutilitzar la frase, tot descrivint l’edat d’argent, dominada per Júpiter. Qui triomfava no era l’Amor, sinó el treball aferrissat: Labor omnia vicit improbus. Potser algun dia la veurem brodada en una granota de treball de disseny.

En diem tradició clàssica d'aquesta pervivència dels autors llatins i grecs al llarg dels segles. I arriba fins a la moda tèxtil o els vitralls modernistes. És igual. Viu.

dilluns, 16 de març del 2015

L'ús i la llengua

Llegim Horaci a classe de Literatura llatina a la Universitat de Girona. Any rere any, els estudiants se sorprenen de l’actualitat dels mots del poeta llatí mort l’any 8 abans de Crist. Avui estudiàvem l’Art poètica, aquella peça que desgrana les característiques de l’ofici d’escriure, segons la seva teoria literària, més pràctica que teòrica.
Ara que tenim a la palestra dels mitjans de comunicació les propostes “per un català més ric, àgil i senzill” d’un grup de divulgadors lingüístics, em plau de recordar aquests mots horacians que ressonaven tan moderns, avui, a classe.
“Tal com els boscatges muden de fulles al pas dels anys, quan les velles han caigut, així mateix uns mots moren de vellesa, i uns altres mots, tot just nascuts, floreixen i prenen força com jovençans. Ens devem a la mort, nosaltres i les nostres coses. [...] Les obres dels homes s’esvairan; quant menys subsistiran els mots en llur honor i gràcia vivent! Molts en renaixeran que ja caigueren; i en cauran molts que ara estan en honor i vigoria, si l’ús ho vol, car l’ús és arbitre del parlar, el dret i la norma.”
La traducció, de l’any 1927, és de Llorenç Riber i la fotografia, romana, la vaig el mes de març de l’any 2011.

dimecres, 11 de març del 2015

Canvi d'agulles

Ja em va sorprendre que Josep Maria Fonalleras titulés la seva darrera narració Climent, tenint present que Carles Fages de Climent havia titulat així l’obra en la qual descriu la nissaga familiar dels Climent. Em vaig continuar sorprenent quan Pilar Rahola va titular Mariona la seva darrera novel·la, perquè ja existia des de feia anys la Mariona Rebull d’Ignasi Agustí, qui havia titulat així una de les seves peces més conegudes. M’he tornat a sorprendre, aquest mes, quan un grup de divulgadors lingüístics de mitjans de comunicació catalans han titulat Canvi d’agulles una peça que acaben de publicar, tot i que Canvi d’agulles és el títol d’un recull de narracions amb el qual Lluís Muntada va rebre el premi Mercè Rodoreda l’any 2002 i va ser publicat per Proa l’any següent. Deu ser que els títols dels llibres no són patrimoni exclusiu de ningú. Sort que en el darrer Canvi d’agulles hi han afegit aquest subtítol, Per un català més ric, àgil i senzill

dimecres, 25 de febrer del 2015

Els tres versos d’Ovidi

Ens ha transmès l’episodi Sèneca el Vell en les seves Controvèrsies. L’aposta va ser clara. Ovidi va assegurar als seus amics que eliminaria de la seva obra els tres versos que ells triessin. Amb una sola condició, que aquests versos no coincidissin amb els tres versos que el mateix autor, Ovidi, volgués salvar. Afirmava Sèneca que Ovidi no ignorava els seus “defectes” estilístics, però els estimava. De manera que els tres versos triats per ser eliminats i salvats van ser els mateixos. I els fats han fet que només en coneixem dos d’aquests versos, el tercer vers mai no ha arribat a nosaltres, a causa d’una llacuna en el manuscrit senequià. O factum male! que diria Catul. Les elucubracions entorn d’aquest tercer vers incògnit han estat i continuen sent tema d’estudi filològic. Però l’objecte d’aquest post d’avui és que, si us ve de gust, valoreu vosaltres mateixos si eliminaríeu o salvaríeu els dos pentàmetres triats i coneguts. El primer forma part de l’Art amatòria

semibouemque uirum semiuirumque bouem

i el segon pertany als Amors

et gelidum Borean egelidumque Notum

dissabte, 21 de febrer del 2015

Ahora mismo estoy en Sevilla

Tres cafès, un tallat i un cacaolat després d’haver sortit de Barcelona de bon matí, s’asseu a l’andana de l’estació de retorn. Aquest tren no acaba d’arribar mai, pensa. L’estació és la de Girona, però la noia que parla pel mòbil al seu costat li diu al seu interlocutor “ahora mismo estoy en Sevilla”. Ella mira el rètol, amb una punta de preocupació i murrieria, i es mira la noia del mòbil. Girona. Amb tot, cada vegada que torna a seure en aquell lloc, dubta un moment si és a Girona o a Sevilla.

dimarts, 17 de febrer del 2015

Fa un dia trist, avui

Ha agafat un taxi, al matí, a la porta de casa. Plovisquejava, però no ha ni hagut d’obrir el paraigua. S’han saludat amablement amb el taxista que li ha dit “fa un dia trist, avui”. Ella ha repost un sí mecànic i s’ha posat a mirar l’agenda al mòbil. De pas ha repassat els missatges del whatsapp, sense contestar-ne cap, les novetats del facebook i del twitter, i s’ha assegurat de no tenir cap correu nou que la fes canviar de ruta. Res. El taxista la devia vigilar pel retrovisor perquè, tan bon punt ha apagat el mòbil, li ha repetit “fa un dia trist, avui”. Ella s’ha mirat el panorama del carrer, i el cel, sí, feia un dia trist, però li ha dit al taxista que els dies ara ja eren una mica més llargs. Li explicava a la tarda al seu home, asseguts al bar de sota casa davant d’una tassa de cafè, mentre pensava que devia haver estat la tristor del taxista la que li havia produït aquella mena de regirament que no s’havia tret de sobre en tot el dia.

dimecres, 4 de febrer del 2015

Versos d’amor intraduïbles (2)

Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.
    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Poema 85 de Catul, segle I a.C.

dissabte, 31 de gener del 2015

I això què és?

De tot fa anys, si ens hi volem fixar, és clar. Així és que em disposo a commemorar el sisè aniversari d’aquest bloc/g. 

Efectivament, va ser el 30 de gener de l’any 2009, un divendres, quan vaig escriure el meu primer post, molt breu, en aquesta finestra que porta el meu nom, presidida per un llac estimat, que vaig fotografiar un après-midi d’estiu suís. 

D’aleshores ençà, les estadístiques de la màquina em diuen que he publicat 730 posts i que aquest serà el número 731. Els dotze primers posts els vaig publicar sense il·lustració. Va ser en el post número 13, publicat el 13 d’abril, quan vaig començar a incloure fotografies, fetes per mi mateixa sobretot, per acompanyar els texts.

I això què és? No és un dietari íntim, encara que ho podria semblar, perquè té autocensura.  No és una crossa per a les meves classes, encara que a vegades així el faig servir. No és un mitjà de difusió de les activitats professionals, encara que també. No és l’embrió de cap llibre de poemes, o de proses, que després hagi publicat en paper, tot i que m’ha passat pel cap. 

Ras i curt, això és un bloc de notes, un gabinet de curiositats a l’antiga, un feix de paraules que a vegades em consolen l’ànima, em curen l’entotsolament, em comuniquen amb vosaltres, lectors amics. Gràcies per enriquir aquest bloc amb la vostra lectura i els vostres comentaris.

Comença el teu setè any de vida, bloc meu, i que els fats et siguin propicis i els lectors benèvols! 

Vaig fer la fotografia el 30 de juny de 2013, des de l’Aquil·leion de Corfú.

dijous, 29 de gener del 2015

Les fonts del Clitumne

La primavera del cinquanta-dos, quan ella va néixer, diu que “les noies portaven bruses blanques i rebeques verdes”. Ahir, el seu amic tocat de feridura, evocà aquest poema de Ferrater, quan es va girar “aquell ventet menut” i ella acabava de dir que s’havia deixat la rebeca a casa. El pas del temps, entre el xuclamel i les acàcies, l’acant i les cineràries, de bell nom i color de cendra, posaven el marc a un passeig amable cap a un futur que se’n va, com el record, “de tan confús”. Aniran a les fonts del Clitumne, van dir, aquell riu sagrat de Virgili, i d’alzines negres de Carducci, el viatge de fet i en la ment, van evocar. 

Per a Carles Miralles, amic, mort aquesta matinada, massa jove.

dimecres, 28 de gener del 2015

Versos d’amor intraduïbles (1)

Je le vis, je rougis, je palis à sa vue;
un trouble s’éleva dans mon âme éperdue.

De la Phèdre, I, 273-4, de Racine, segle XVII.

divendres, 23 de gener del 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (i 2)

Un anònim pintor va pintar una dona anònima llegint un ebook, en una paret pompeiana, poc abans de l’erupció del Vesuvi, l’any 79.

dimecres, 21 de gener del 2015

Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

dissabte, 10 de gener del 2015

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.