Big Sur

He llegit al diari que un dels fills d’en Clint Eastwood ha estat a Mallorca aquest dies d’agost. Sembla que viu a Carmel, a Califòrnia. El periodista explicava que l’home ha volgut conèixer el poble del frare franciscà Juníper Serra, el fundador de tantes missions californianes, una justament a Carmel.

Les vaig visitar, l’agost de 1979, la missió i la casa de Serra, una masia catalana a l’americana, i la ciutat de Carmel. Per ser més exactes, ens vam trobar a Carmel, perquè volíem arribar a Big Sur, tot cercant una altra casa d’Henry Miller.

Henry Miller havia nascut a New York i va viure a París durant la dècada dels anys trenta del segle XX. Quan va tornar als Estats Units, es va instal·lar a Big Sur, durant molts anys. Miller va escriure a Big Sur, sol amb el mar i el cel i els arbres.

El paisatge és extraordinari. L’oceà, els amples xiprers del Pacífic, les platges inacabables, i desertes, els penya-segats de roques foscants. La reserva natural de Point Lobos és espectacularment salvatge.

Si vull recordar, revisito The Sandpiper, aquella història d’amor turmentosa entre Richard Burton i Elizabeth Taylor, una altra vegada. I és que també m’agrada molt The Shadow of Your Smile, la música del film enregistrat a Big Sur. O miro les diapositives, com la que he fotografiat per il·lustrar el text d’avui.

La llum de Grècia

Durant els anys setanta vaig ser una assídua lectora de les obres d’Henry Miller. Les dec tenir quasi totes. Amb el pas dels anys, només he freqüentat sovint una de les seves obres primeres The colossus of Maroussi, que tinc en versió castellana ben subratllada. En vaig arribar a escriure un paper d’aquells que van acabar tancats en un calaix sense veure mai la llum.

Miller va escriure aquesta obra l’any 1941, després d’haver visitat Grècia, convidat pel seu amic l’escriptor, Lawrence Durrell, que vivia a Corfú amb la seva família. A Grècia es va fer amic del poeta Georgios Katsimbalis, la figura central, el colós, que Miller descriu així: “Tenia la corpulència d’un toro, la tenacitat d’un voltor, l’agilitat d’un guepard, la tendresa d’un xai, i la timidesa d’un colom.”

El viatge a Grècia li va deixar una empremta forta. Fa la sensació que l’objecte de l’erotisme de Miller deixa de ser la dona i passa a ser la terra grega. Tan intensa és la comunió de Miller amb el paisatge, la gent, la història, la mitologia, l’art, la llum: “Ha parat de ploure, s’han trencat els núvols; la volta celeste s’obre com un vano i el blau es descompon en aquesta darrera llum violeta que fa que tot allò grec sembli sagrat, natural i familiar. A Grècia es té el desig de banyar-se en el cel, de treure’s la roba, córrer i d’un salt llançar-se al blau. Es té el desig de flotar a l’aire com un àngel o d’estirar-se rígid a l’herba i gaudir d’un èxtasi catalèptic. Aquí, pedra i cel s’uneixen en matrimoni. Aquí, hi ha l’aurora eterna del despertar de l’ésser humà.”

Vam fotografiar aquestes lluminoses pedres de l’Erectèon, a l’Acròpolis d’Atenes, l’any 1975.

Henry Miller a la platja

Era l’any 1979, el mes d’agost. Vam agafar el cotxe, un Chevrolet Camaro de color vermell, i vam enfilar un d’aquells inacabables carrers de Los Angeles, direcció mar, oceà Pacífic, vull dir. Miràvem els carrers transversals, perquè volia trobar la casa de l’escriptor Henry Miller. No tenia clar què hauríem fet d’haver reeixit en la nostra cerca.

No hi va haver manera d’encertar. Així és que vam decidir d’arribar fins a la platja, em sembla recordar que era Pacific Palisades. Vam aparcar i vam passejar per la sorra. Allà, assegut al costat d’una dona oriental, hi havia l’Henry Miller. N’estic segura.

Me’l vaig mirar, ell va adonar-se que el mirava. Què faig ara? De fet, jo només volia veure la casa i potser preguntar-me mil vegades si tocava el timbre o no. Però tenir-lo davant meu, a la sorra de la platja, no ho havia previst. I potser era algú que se li assemblava, però no era ell. I què li dic? I no puc pas continuar palplantada davant seu. Però, o és ara o mai. Doncs, mai.

El mes de juny de l’any següent, Henry Miller va morir a la seva casa de Los Angeles. Fa trenta anys. Però jo vaig creuar la meva mirada amb la seva, un migdia d’agost de l’any 1979. Després vam fer un bon dinar en un restaurant de Malibú, tot mirant els surfistes com trencaven les ones.

Vam fotografiar la façana del Chinese Theatre a Hollywood Blvd, amb l’anunci de la pel·lícula que feien aquell dia: una de Nick Nolte.