De la influència de Paul Auster sobre Petrarca

Francisco Rico en la seva Primera cuarentena, inclou un “Tratado general de literatura” de cinc pàgines. Hi proposa això: “Ejercicio. Redáctese un trabajo de unas cinco holandesas (mecanografiadas) sobre la influencia de César Vallejo en los sonetos de Quevedo, cuenta habida de que la crítica literaria es siempre válida si es válida literariamente.”

Dimarts passat, 20 de març, en la presentació de l’edició de Mi secreto. Epístolas de Petrarca vaig proposar el mateix exercici entre Diari d’hivern de Paul Auster i l’epístola Posteritati de Petrarca. Si no us hi voleu trencar el cap, us diré, ras i curt, que ambdós escriptors tenien 63 anys quan van començar a escriure aquestes dues peces en les quals llisten i descriuen les cases i les ciutats on han viscut, 21 en el cas d’Auster, 20 en el cas de Petrarca, si no m’he descomptat. Les connexions literàries mai no deixaran de sorprendre’m!

Vaig fer la fotografia de Paul Auster quan va presentar el seu Diari a Barcelona, el dia 21 de febrer. Sí, s’ha fet gran.

Passió insaciable

Escriu Petrarca al seu amic Giovanni dell’Incisa, l’any 1346, en una carta que he traduït del llatí: “Em posseeix una passió insaciable, que fins avui ni he pogut, ni he volgut frenar, ben cert: em faig il·lusions que el desig de coses honestes no és deshonest. Vols saber quina mena de malaltia és? No puc saciar-me de llibres. I potser ja en tinc més dels que necessito. Però com amb les altres coses, també amb els llibres passa això: l’èxit de la cerca és un estímul de l’avarícia. És més, hi ha alguna cosa especial en els llibres: l’or, l’argent, les pedres precioses, els vestits de porpra, els palaus de marbre, els camps cultivats, els quadres, els cavalls ben guarnits i totes les altres coses d’aquest estil donen un plaer mut i superficial; els llibres plauen fins al moll de l’os, parlen, aconsellen i s’uneixen a nosaltres amb una viva i penetrant familiaritat, i no només cadascun dels llibres penetra en els seus lectors, sinó que a més els suggereix el nom d’altres i l’altre porta el desig d’un altre...”

Vaig fotografiar els noms d’autors grecs i llatins, incisos a la façana de l’edifici de la biblioteca de la Columbia University, l’any 2009.

Turistes de l’ànima

Escric aquest post a propòsit d’un poema d’Ángel Guinda, que vaig trobar transcrit en un bloc que freqüento, i perquè feia dies que em tornaven a rondar, per dins, les paraules de Petrarca en la carta en la qual descriu la seva ascensió al Mont Ventós, potser perquè eren (o són) dies de Tour de França.

Bé, és igual, d’una cosa vas a una altra i el viatge esdevé infinit. Però, al final, el viatge sempre acaba sent un viatge interior: som turistes de l’ànima.

I això és el que volia deixar escrit avui aquí, a través dels mots que Petrarca va llegir a les Confessions de Sant Agustí, just quan va fer el cim al Mont Ventós i va obrir el llibre que portava i que li havia regalat el seu mestre, destinatari de la famosa carta: “I van anar els homes a admirar els cimals de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabdals dels rius i la immensitat de l’oceà i l’òrbita dels estels i es van oblidar de mirar-se ells mateixos.”

Petrarca va pensar que allò que havia llegit al cim del Mont Ventós havia estat escrit per a ell i per a aquella ocasió, i va girar els ulls vers el seu dedins. Tots els viatges acaben sent el viatge del nosce te ipsum.

Vaig sorprendre aquest Petrarca petri, mentre escrutava el cel de Florència, des de la façana de la Galleria degli Uffizi, el mes de juny de l’any 2007.

Natan

Vaig llegir al diari d’ahir que s’han publicat dos llibres sobre les lectures de Hitler. Sembla que el dictador es va engrescar especialment amb Don Quijote, Robinson Crusoe o El mercader de Venècia. I que estava "indignat" perquè Alemanya havia produït la història de Natan el Savi.

Vaig conèixer Nathan the Wise, de Gotthold Lessing, en versió teatral anglesa a New York. Era el 4 de gener de l’any 2009 i era la darrera representació. Els meus acompanyants eren newyorkers d'origen jueu, com probablement gran part dels espectadors d’aquell vespre al teatre The Pearl, quan encara era a la literària St. Mark’s Place, al Village, i celebrava justament el 25è aniversari de la seva existència. Érem a primera fila, així és que durant el parell d’hores de la representació no vaig saber ben bé si, barrejada amb els cristians, jueus i musulmans ben avinguts, em trobava a la Jerusalem del segle XII o a la New York del segle XXI. En tot cas era evident que no em trobava a l’Europa de la primera meitat del segle XX.

Ja ho deia Petrarca al segle XIV, els llibres han portat algunes persones cap al coneixement, d'altres cap a la follia.

La il·lustració d'aquest post prové del playbill de la peça teatral.