dijous, 15 de juliol de 2010

Turistes de l’ànima

Escric aquest post a propòsit d’un poema d’Ángel Guinda, que vaig trobar transcrit en un bloc que freqüento, i perquè feia dies que em tornaven a rondar, per dins, les paraules de Petrarca en la carta en la qual descriu la seva ascensió al Mont Ventós, potser perquè eren (o són) dies de Tour de França.


Bé, és igual, d’una cosa vas a una altra i el viatge esdevé infinit. Però, al final, el viatge sempre acaba sent un viatge interior: som turistes de l’ànima.


I això és el que volia deixar escrit avui aquí, a través dels mots que Petrarca va llegir a les Confessions de Sant Agustí, just quan va fer el cim al Mont Ventós i va obrir el llibre que portava i que li havia regalat el seu mestre, destinatari de la famosa carta: “I van anar els homes a admirar els cimals de les muntanyes i el flux enorme dels mars i els amples cabdals dels rius i la immensitat de l’oceà i l’òrbita dels estels i es van oblidar de mirar-se ells mateixos.”


Petrarca va pensar que allò que havia llegit al cim del Mont Ventós havia estat escrit per a ell i per a aquella ocasió, i va girar els ulls vers el seu dedins. Tots els viatges acaben sent el viatge del nosce te ipsum.


Vaig sorprendre aquest Petrarca petri, mentre escrutava el cel de Florència, des de la façana de la Galleria degli Uffizi, el mes de juny de l’any 2007.

5 comentaris:

  1. El que és a dalt és a baix, el que és a fora és a dins... Així, doncs, conèixer una cosa és també conèixer l'altra.

    ResponElimina
  2. Em costa imaginar Petrarca, abillat de la manera amb què sempre surt retratat, fent el cim del Mont Ventós...

    ... I demanant immediatament perdó per fer pública una d'aquelles bestieses que quan m'empesco em fan riure a mi mateix (ja veus quin nivell!), em posaré seriós per dir-te que el post d'avui a mi m'ha fet recordar, a la vegada, un magnífic article que tenia guardat sobre el paisatge i que em va semblar molt interessant. Rellegint-lo, m'he adonat que hi surts citada. Aquest és l'enllaç.

    ResponElimina
  3. Coneixements encadenats, m'agrada, Teresa.

    Tens tota la raó, devia ser ben difícil de pujar muntanyes amb tantes i llargues faldilles. Gràcies per l'enllaç a l'article, Assur. Em ve de lluny això del paisatge. Hi ha algunes coses meves sobre aquesta qüestió penjades a la xarxa. Si t'interessa, et puc passar enllaços.

    ResponElimina
  4. Que els paisatges no han estat sempre valorats de la mateixa manera per l'home va fer adonar-me'n en Josep Pla al seu sensacional llibre Cadaqués quan, tot just començar, ve a dir que en un paisatge, tan idíl·lic com es vulgui, com el que envolta el poble empordanès, és del tot lògic que no s'hi hagin trobat restes prehistòriques, ja que l'home primitiu no feia d'estiuejant, sinó que cercava llocs on poder trobar-hi el més fàcilment possible els aliments necessaris per a poder subsistir.

    T'agrairé molt si em facilites els enllaços de què em parles, ja que el tema em sembla molt i molt interessant.

    Gràcies i una abraçada.

    ResponElimina
  5. T'enviaré un missatge amb els enllaços. Una de les millors obres de Pla, sens dubte. Una abraçada.

    ResponElimina