De la memòria

Més el temps suma en el nostre compte personal, més la memòria resta llocs, dies, fets, persones. Sumar i restar sempre van de la mà. I tot sempre és provisional.

Més les persones estimades marxen, menys armari de la memòria compartida queda. Ens hem d’espavilar sols, quan els que ens han vist néixer o ens han vist créixer se’n van.

Aquest sentiment de pèrdua de memòria s’afegeix al sentiment de pèrdua, en sentit absolut, que deixen els que se’n van. Sempre és massa aviat perquè se’n vagin. Sempre és massa aviat per restar sol amb la teva pròpia i poca memòria.

Abans d’ahir vaig fotografiar, per a la memòria, les antigues hortènsies del jardí de la memòria.