Ahir a la tarda vam mostrar la Facultat de Lletres als 60 estudiants de batxillerat que participen al 3r Jove Campus de Recerca de la Universitat de Girona. I ho vam fer a través de la literatura, a partir de l’itinerari “La casa de la literatura” que vam crear, ja fa uns anys, a la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari.
Eixampla el cor veure els rostres extasiats de 60 joves de batxillerat davant del mural de Narcís Comadira, tot escoltant amb silenci atent les paraules de l’autor:
« El mural faria memòria de Sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç. [...]
Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut- de Dante: Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de Sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a Sant Dalmau Moner. »
Tot i que la major part del grup vol estudiar una carrera científica, alguns van expressar aquest desig: “Jo vull estudiar aquí.” Certament, ens sentim privilegiats els que treballem a l’antic convent de Sant Domènec, la casa de la literatura per excel·lència.
Entrades
La bellesa encomana bellesa. Treballar, estudiar en un lloc bell, hi predisposa. Els romàntics lligaven bellesa i bondat. Doncs, això.
ResponEliminaNo saps les vegades i vegades que em quedo admirat contemplant la meravellosa vista que tinc des de la cinquena planta de l'edifici de Barcelona on treballo: Tot el perfil de la muntanya de Montjuïc; la Fundació Miró; el Palau Nacional, seu del MNAC; les torres venecianes que obren l'Avinguda Maria Cristina...
ResponEliminaEm sento TAN privilegiat!, sobretot tenint en compte que, a través de la finestra de l'anterior edifici on treballava fins fa només un parell d'anys, hi veia els balcons dels pisos que hi havia al davant i la teulada d'una benzinera. :))
Ja venia dels grecs, kalós kai agathós. Ben d'acord, Teresa.
ResponEliminaQuina meravella, Assur! I encara no n'has fet un post de la teva vista privilegiada?
Me ha gustado mucho ese nombre de "la casa de la literatura". Auster, hablando de los cuadernos para escribir, se refiere a las casas donde uno se refugia para crear, casas literarias, casas personales, casas humanas, casas de hojas y a veces hasta casas de piedra...
ResponEliminaQue bien nos sentimos dentro de las casas-cuadernos, o casas-blogs, los nuevos cuadernos de hoy. Me gusta la metáfora de Auster. Encantada de saludarle, José Julio.
ResponElimina