Patxot i Font i Quer, fa 50 anys

El 2 de gener de 1964 va morir a Barcelona el botànic Pius Font i Quer. El 8 de gener del mateix any, va morir a Ginebra el mecenes Rafael Patxot i Jubert. L’un havia nascut el 8 d’abril de 1888, l’altre el 8 de maig de 1872. L’un tenia 76 anys, l’altre 92, quan van morir aquell mes de gener de fa 50 anys. De generacions allunyades i de vides separades, els va unir la seva voluntat de treballar per la llengua, de viure pel país que els va donar vida. Font i Quer va classificar les plantes que poblen els nostres boscos, Patxot va catalogar tots els núvols. Font i Quer va ser membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans des del primer de maig de l’any 1942 i president des de 1958 fins a l’any de la seva mort. Patxot va ser un dels mecenes de l’Institut d’Estudis Catalans, de l’època difícil de la dictadura de Primo de Rivera. La mort també els va agermanar, fa 50 anys, en la distància que separa Ginebra de Barcelona. 

Com que sense núvols no hi hauria flors, em plau d’il·lustrar aquest post de record de dues figures cabdals de la nostra història recent amb una fotografia ennuvolada del jardí de l’Institut d’Estudis Catalans. La vaig fer ara fa just un any, quan les camèlies acabaven de florir.

Coses que no sabré mai

Hi ha fòrmules que no coneixeré mai, muntanyes que mai no pujaré, persones que mai no podré estimar, ciutats que mai no visitaré, llengües que mai no parlaré, llibres que mai no llegiré, flors que mai no oloraré, arbres que mai no em donaran ombra, cels que mai no veuré, mars que mai no navegaré. Aquest món finit dins de l’univers infinit que sóc jo passeja sovint pels camps dels núvols. Com avui. I, a vegades, són rosats, com els de la fotografia que vaig fer de l’albada del dimarts 10 d’abril, des de la finestra del meu estudi.

Núvol de cendra

“S’aixecava un núvol -els que s’ho miraven de lluny no sabien ben bé de quina muntanya sortia, després es va saber que del Vesuvi,- la semblança i la forma del qual s’adeia més a la figura d’un pi que a la de cap altre arbre. Car projectant-se en l’aire, com per un tronc llarguíssim, s’esbadiava en branques. Jo crec que això s’esdevenia així per tal com, en afeblir-se el corrent que l’impulsava de bell antuvi, el núvol, mancat d’aquesta força o, millor, vençut pel seu propi pes, s’esvaïa en amplada. Tan aviat era blanc com d’una color bruta i amb taques, segons que el que portés fos terra o cendra.”

Es tracta, sembla, de la primera descripció escrita conservada de l’erupció d’un volcà. El seu autor és Plini el Jove, nebot de l’enciclopedista Plini el Vell, el qual va morir, quan fugia de l’erupció del Vesuvi, a la costa de Nàpols, el dia 22 d’agost de l’any 79 de la nostra era.

Les pròsperes ciutats d’estiueig Pompeia i Herculà van ser sepultades per la lava, les cendres i el llot. I van romandre així fins al segle XVIII, quan es van redescobrir.

Durant el seu viatge de noces, l’any 1863, el pintor Lawrence Alma-Tadema va visitar els llocs i va coincidir amb la primera excavació sistemàtica de les ciutats. Hi va aprendre de primera mà -i després va recrear- el món clàssic grecollatí. Com en el quadre “Una exedra”, que il·lustra aquest post, l’escenari del qual sembla que es situa prop de Pompeia.

Pegasus i l'onada

Hi havia aquest cavallet al cel, aquest vespre a Girona, que es podia veure així des de la meva habitació amb vistes.

Darrera seu aquesta ona alta  finalment se l'ha empassat, en el primer capvespre de juny.