L’ocasió és calba

Si no aprofites l’ocasió, te’n penediràs. Vet aquí l’argument d’un epigrama del poeta llatí Ausoni, del segle IV de la nostra era, dedicat justament a una escultura de les dees Ocasió i Penitència, obra de Fidias, que va reproduir fil per randa, en un fresc del Palau Ducal de Màntua, algú del cercle del pintor renaixentista Andrea Mantegna, pels volts del 1500, i que il·lustra el post d’avui. El poema és un diàleg entre la dea i el poeta.

La dea Ocasió té cabells al front i té el cap calb, perquè l’ocasió cal agafar-la pels cabells, quan comença a passar, quasi abans que arribi i sense saber que és ella, perquè els cabells li tapen el rostre. Si esperem massa, ja no la podrem haver, no té cabells per atrapar, al darrere. A més, té ales als peus i es recalca en una roda, perquè no pot estar en un lloc fix. I l’acompanya la dea del penediment, Penitència. Quan el poeta pregunta a Ocasió per quin motiu Penitència va sempre amb ella, la dea li respon: “Quan me’n vaig volant, ella es queda; s’hi arrapen aquells que jo he deixat enrere. Tu també, mentre em fas preguntes, mentre t’entretens, diràs que m’he escapat de les teves mans”.

M’ha passat de llarg l’ocasió de mirar la posta de sol, mentre escrivia aquest post. Qui sap quina ocasió us ha passat de llarg, amics, mentre el llegíeu!

El dia que va morir Virgili

Feia massa sol a Megara. I què hi feia Virgili a Megara? Trepitjava terres homèriques, revivia paisatges heroics. Per completar la seva obra, la que hauria de ser la més gran, la història de l’heroi troià Eneas, que era també l’origen d’August, de Roma. I tant de sol el va reprendre a Virgili. Malalt, se’l va emportar August, de retorn a Itàlia. Només de desembarcar a Brindisi, va tenir temps de demanar als amics, quan ja es veia morir, que cremessin la seva obra, la que havia de ser la més gran. No en podria completar la revisió, ni aquells versos coixos, ni refer els errors que la visita als llocs li havia fet veure. I Virgili es va morir, allà, a la Calàbria, ell que havia nascut a la Màntua del Po i volia reposar per sempre a Nàpols, prop de l’entrada a l’Avern, al costat del bosc del roure de la branca d’or. Era el dia 21 de setembre de l’any 19 abans de Crist, quan Virgili va acabar els seus dies que havien durat 51 anys. 

A la fotografia, es pot veure una representació de Virgili en un manuscrit del segle V, conservat a la Biblioteca Apostolica Vaticana. 

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

La mort de Virgili

Fins ara que ja s’acaba el dia no me n’he adonat: el 22 de setembre de l’any 19 abans de Crist va morir Virgili, a Brindisi, al sud d’Itàlia. Tenia 51 anys. Poso aquesta falca enmig del Diari del Líban que és a punt d’acabar-se, per recordar brevíssimament el poeta i el seu epitafi, modèlic:

Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc

      Parthenope; cecini pascua, rura, duces

Il·lustro el recordatori amb aquest mosaic romà que vaig fotografiar a Beirut.