Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.