dimecres, 17 de novembre de 2010

Cicirrus

Quan explico als meus estudiants quina sembla que devia ser la pronúncia clàssica del llatí, els poso exemples d’al·literacions onomatopeiques, un dels recursos que ens permet d’arribar a endevinar-ho. Ja em creuen quan els dic que el nom de Ciceró, quan era transcrit al grec, resultava una cosa així com “Kíkero”. Però s’acaben de convèncer quan els poso l’exemple d’una sàtira d’Horaci, en la qual vol ridiculitzar un gladiador. El nom que Horaci posa al gladiador és el nom parlant Cicirrus. Si pronunciem aquest mot amb fonètica catalana o italiana, no ens adonarem pas de la intenció horaciana. Però, si el pronunciem a la clàssica, és a dir “Kikirris”, aleshores veurem que Horaci ens volia fer adonar que aquell gladiador era un fanfarró, perquè baladrejava com un gall en una cort de gallines.

A la fotografia, una figura femenina amb un gall, que vam comprar a la Provença, ja fa uns quants anys.

3 comentaris:

  1. La vessant satírica d'una llengua, el llatí en aquest cas, ens acosta als seus usuaris i n'has triat un dels més il·lustres.
    Amb afecte, Mariàngela.

    ResponElimina