dissabte, 6 de novembre de 2010

Odi et amo

Aquest matí he tornat a llegir a classe el dístic de Catul, el poema 85. I m’he tornat a escruixir. Com cada vegada que el dissecciono per als estudiants. El copio aquí, per tornar a reviure’l, mentre les muntanyes es retallen en el cel de capvespre, de tants colors com verbs té el poema:
Odi et amo. Quare id faciam fortasse requiris.
    Nescio, sed fieri sentio et excrucior.
M’agrada la traducció que en va fer a l’italià el poeta Salvatore Quasimodo (1901-1968) i especialment la del llatinista Francesco Della Corte (1913-1991):
Odio e amo. Forse chiederai come sia possibile; 
    non so, ma è proprio così, e mi tormento. 
Odio e amo. Forse mi chiedi come io faccia.
    Non so, ma sento che questo mi accade: è la mia croce.

3 comentaris:

  1. Eros i Thànatos, sempre escindits en aquesta dualitat de forces. Som naturalesa sotmesa als dos pols, però també som cultura, una creació humana i això ens fa humans! Però, com n'és, de difícil, ser-ne!

    ResponElimina
  2. La teva fotografia té tants colors com l'odi i l'amor poden arribar a tenir!

    ResponElimina
  3. Infinites possibilitats d'odi, d'amor, de contraris. Gràcies pels vostres comentaris, Teresa i Manel!

    ResponElimina