El curs acadèmic 1520-1521 s’obria, a la Universidad Complutense, amb un discurs de l’impressor Juan de Brocar, en llatí, és clar. Es tracta d’un elogi de la filologia, com a ciència imprescindible per a totes les altres ciències, perquè, diu Brocar, totes les disciplines tracten de paraules o de conceptes. Es lamenta dels errors que s’han produït i perpetuat al llarg dels anys, en totes les ciències, per la descurança de la llengua, de la filologia. I posa exemples d’errors en medicina, dret o geometria. D’algun dels errors en parlaré un altre dia. Avui em plau de destacar que Brocar acaba el discurs amb una vehement recomanació als joves, que tradueixo: “No només us exhorto i us aconsello, sinó que us demano i us suplico que us consagreu amb estudi i atenció a la llengua llatina. [...] L’eloqüència és necessària en les qüestions humanes, perquè així com les naus són governades pel timó, així el gènere humà és governat per l’eloqüència. [...] La llengua llatina ens proporcionarà l’eloqüència. Si algú menysprea la llengua llatina, menysprearà totes les arts i totes les ciències.”
Vaig fotografiar la inscripció llatina a Roma, el mes de juny passat.
Porta lateral de Santa Maria in Transpontina.
ResponEliminaI una d'Aristòtil, via Sant Tomàs: Parvus error in principio magnus est in fine.
Hola! T'anava a preguntar d'on era concretament la foto amb la inscripció llatina «non cesses fili audire doctrinam [nec ignores sermones scientiae]» (Pr 19,27a), però el teu fill ja ens ho ha respost!
ResponEliminaAi, del qui menyspreï la llengua! Com s'ho farà, la seva ànima, per parlar?
ResponEliminaL'única pàtria del ser humà és la seva llengua. Ho va dir Cioran. Cal ser rigoros amb les paraules i seguir els principis de Brocar que valen pel llatí i per totes les llengües.
ResponEliminaAmb afecte!
Que matiners Borja i Enric! Us agraeixo molt les ampliacions geogràfica i llatines tan convenients! Una abraçada.
ResponEliminaÉs el cor que fa eloqüents els homes, digué Quintilià. Gràcies, Teresa i Glòria per les vostres aportacions. Petons.
Renoi... avui sóc l'últim! Bé, gairebé sempre ho sóc, però avui Mariàngela te m'has avançat!
ResponEliminaDeien que, qui dominava la informació, dominava el món. Avui en dia, dominar tota la informació és gairebé impensable (diuen que nosaltres, en un sol dia, rebem més informació que un senyor anglès del segle XIX en tota una vida). Però jo penso que de la informació no en fas res si no domines la llengua, l'idioma. També penso que avui en dia les escoles haurien de profunditzar una mica més en llengües, catalana o castellana, fins i tot llatí, si s'escau, però no tanta matemàtica que, a la vida real, no en fem de res d'una arrel quadrada...
Deu ser l'edat, que em faig vell i "gruñón" i quan llegeixo alguna cosa... bé, sovint ho he de deixar de banda perquè no hi entenc res. Avui he rebut un document on es feia una valoració sobre un aliment i deia: "...propietats organolèptiques saludables...", a la tercera línia, i he parat. Suposo que, en alimentació, està de moda parlar de propietats organolètiques i de salut, però és que una cosa no té res a veure amb l'altra! Però queden tan bé, totes tres juntes, aquestes paraules!
Després de Confuci van sorgir les "100 escoles" (eufemisme per dir-ne "moltes") en contraposició a la confuciana. Una d'elles era la sofista (que va durar molt poc temps) i deien, per exemple: "No aconsegueixo caminar i ahir arribaré a Beijing"...
Pot ser que ens hàgim tornat sofistes xinesos de l'antigor?
La elocuencia en las palabras, la elocuencia en los gestos, la elocuencia en la educación...
ResponEliminaUna asignatura para nuestros días.
Cuánta razón tenía Juan de Brocar en 1520. Hoy sólo el dinero es elocuente.
ResponEliminaBesos, querida amiga.
Manel, ja veus que no has pas estat l'últim. Com que "fins i tot llatí", sobretot llatí, que és a la base de tot. Després de la foscor, sempre arriba la claror, que torna a desparèixer, és clar. Anem i venim. Moltes gràcies pel teu comentari!
ResponEliminaLa elocuencia puede salvar y condenar, es la fuerza de la palabra. Gracias, José Julio.
Es un discurso precioso, claro reflejo de la búsqueda de la dignidad del hombre en el Renacimiento. Un abrazo.