Eduard Valentí Fiol

M’agrada que els meus estudiants, curs rere curs, puguin llegir aquestes paraules que són a l’inici de la Gramàtica llatina de Valentí Fiol: “Estudiar el llatí és alhora estudiar l’idioma dels nostres avantpassats, la font de la nostra llengua actual i el vincle de parentiu que l’uneix amb les altres llengües modernes de l’occident d’Europa, especialment el portuguès, el castellà, el francès, l’italià i, en certa mesura, l’anglès. És, a més, estudiar el vehicle de la cultura europea moderna i el mitjà de què s’ha servit en el curs dels segles, i també el mitjà de què se serveix encara avui l’Església Romana per exercir la seva autoritat i la seva doctrina.”

Es commemoren uns quants centenaris d’escriptors, aquest any 2010. Caldria afegir-hi el centenari del naixement del llatinista Eduard Valentí Fiol, nascut a Pals el 19 de gener de 1910. Va morir amb només 61 anys. La seva obra roman ben viva entre nosaltres. Els meus estudiants encara estudien la morfologia i la sintaxi llatina a partir dels seus manuals, d’una gran claredat. Li devem també un treball imprescindible, Els clàssics i la literatura catalana moderna. Carles Riba, Joan Maragall i Torras i Bages hi són estudiats a fons amb connexions rigoroses a la literatura antiga i europea. No en va Antoni Comas el va definir com “un crític de la talla d’un E. R. Curtius.” Va ser membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC, des de 1968. Va traduir Ciceró, Cèsar, Lucreci, Sèneca. 

Vaig fer la fotografia, a Roma, el mes de novembre de l’any 2009.

Jaume Balmes

Aquesta mitja lluna i aquestes columnes de la fotografia ens van acomiadar divendres al vespre, just en acabar la sessió acadèmica que vam dedicar a Jaume Balmes, en el bicentenari del seu naixement, al Temple romà de Vic. L’organitzava el Patronat d’Estudis Osonencs, la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic i la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic.

Jaume Balmes, català il·lustre i universal, va tenir una vida breu, 38 anys, però intensa: als 24 anys d’edat va ser ordenat sacerdot i als 25 va doctorar-se en teologia. Va escriure una obra llarga, complexa i variada. Va ser un home d’acció. 

El pare Miquel Batllori, en els Records de quasi un segle, quan rememora el seu estiu de 1936, diu: “ I fou llavors que, com a refugi, deixant momentàniament de banda les lectures en què els homes de la meva generació ens havíem educat, damunt els records grisos de velles lectures fragmentàries, just dictades per la curiositat o pel plaer jovenívols, se superposà la lectura metòdica i exhaustiva de tota l’obra dels grans autors nostrats: sobretot, Balmes, Torras i Bages, i Maragall, rellegits, però, amb una crítica exigent. Tot i així, ells foren, ‘al bell mig del camí de nostra vida’, el Virgili i la Beatriu que novament em feren brillar la llum en la foscúria.”

Què diria Batllori davant del buit immens que acompanya la commemoració del bicentenari del naixement de Balmes, el mateix any que es commemora el 150è aniversari del naixement de Maragall? Què passarà l’any 2016, centenari de la mort de Torras i Bages?