Jaume Balmes

Aquesta mitja lluna i aquestes columnes de la fotografia ens van acomiadar divendres al vespre, just en acabar la sessió acadèmica que vam dedicar a Jaume Balmes, en el bicentenari del seu naixement, al Temple romà de Vic. L’organitzava el Patronat d’Estudis Osonencs, la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic i la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic.

Jaume Balmes, català il·lustre i universal, va tenir una vida breu, 38 anys, però intensa: als 24 anys d’edat va ser ordenat sacerdot i als 25 va doctorar-se en teologia. Va escriure una obra llarga, complexa i variada. Va ser un home d’acció. 

El pare Miquel Batllori, en els Records de quasi un segle, quan rememora el seu estiu de 1936, diu: “ I fou llavors que, com a refugi, deixant momentàniament de banda les lectures en què els homes de la meva generació ens havíem educat, damunt els records grisos de velles lectures fragmentàries, just dictades per la curiositat o pel plaer jovenívols, se superposà la lectura metòdica i exhaustiva de tota l’obra dels grans autors nostrats: sobretot, Balmes, Torras i Bages, i Maragall, rellegits, però, amb una crítica exigent. Tot i així, ells foren, ‘al bell mig del camí de nostra vida’, el Virgili i la Beatriu que novament em feren brillar la llum en la foscúria.”

Què diria Batllori davant del buit immens que acompanya la commemoració del bicentenari del naixement de Balmes, el mateix any que es commemora el 150è aniversari del naixement de Maragall? Què passarà l’any 2016, centenari de la mort de Torras i Bages?