dijous, 21 d’octubre del 2010

El joc de les diferències

Tinc el privilegi de gaudir d’aquesta vista des del meu despatx de la Facultat de Lletres de la UdG. El dia 11 de març, com que havia nevat, em vaig emportar la càmera per fer unes quantes fotografies sobretot dels tres esvelts xiprers, vençuts pel pes de la neu. Avui he tornat a fer fotografies, volia començar a fixar l’esgrogueïment de les fulles del ginkgo. Si l’objectiu de la fotografia del dia de la neu era atrapar el gavià a la seva talaia, l’objectiu de la d’avui era fotografiar el nou frontó de l’església de Sant Domènec, la nostra aula magna ara en restauració, per ensenyar-lo al meu fill. Vet aquí que, quan he arxivat les fotografies, he pensat que podíem jugar al joc de les diferències. Fet i fet, la fotografia del dia de la neu ja és història.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , ,

5 comentaris:

  1. Teresa Costa-Gramunt21 d’octubre del 2010, a les 9:15

    El pas del temps, de les estacions, tenyeix de diferencies el paisatge, a vegades de manera molt visible, com en aquest cas.

    ResponElimina
  2. Manu & Rosita21 d’octubre del 2010, a les 16:40

    És el constant moviment de la natura i de la vida. Ja res torna a ser com ara mateix. Fins i tot la llum del dia de la nevada juga a menjar-se la muntanya del fons que es veu en la posta de sol de la foto d'avui.

    Quin privilegi tenir aquestes vistes: la natura del paisatge i la natura humana!

    ResponElimina
  3. Mariàngela Vilallonga21 d’octubre del 2010, a les 17:28

    El pas del temps i la mà humana, Teresa. Encara em costa d'acostumar-me a aquest frontó tan alt!

    És curiosa la muntanya que hi és i no hi és. Em penso que és el Montseny. Quan feia classe a la tarda, al tercer pis, l'aturava per contemplar amb els estudiants la posta darrere del Montseny. No et va pas tocar a tu una aturada d'aquestes, Manel?

    ResponElimina
  4. Manu & Rosita21 d’octubre del 2010, a les 23:30

    Sí, tens raó, és el Montseny. I no, jo sempre et tenia "després del pati", jejejejeje, és a dir, abans d'anar a dinar ;)

    Però, si t'he de ser sincer, el que més recordo de la teva assignatura és l'examen final de juny de llengua llatina, a primer curs. Jo ben atemorit, i ens poses un poema ben senzill per traduir, i de tanta por a suspendre que tenia, no el vaig continuar traduint perquè em pensava que m'havia begut l'enteniment, o que el diccionari "no em funcionava"... UN TORO QUE S'ENAMORA D'UNA VACA? I ho vaig deixar sense fer! Jajajajajaja... i després em vas dir, un cop havia entregat l'examen, que ja ho feia bé! I que sí, que era un toro que s'enamorava d'una vaca... Katxim!

    ResponElimina
  5. Mariàngela Vilallonga22 d’octubre del 2010, a les 7:37

    Ja recordo el text, és d'Ovidi dels "Amores", un locus amoenus i el toro que s'enamora de la vaca, tens raó. Jo que us ho volia posar fàcil! No saps com m'agrada reviure els records dels meus estudiants. Moltes gràcies per ajudar-m'hi!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)