dilluns, 25 d’octubre de 2010

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”
Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 
Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

4 comentaris:

  1. Tèmer només la segona mort, que és la de l'ànima. La del cos és tan sols un pas...
    Els grecs ja ho sabien, i nosaltres encara anem a les palpentes. Bé, tothom no, és clar.

    ResponElimina
  2. Les catàbasis de la literatura grecollatina que ens arriben a ensenyar coses!

    ResponElimina
  3. Quina preciosa forma de deixar-me acostar als teus clàssics!
    Encara que, de vegades, expliquis històries tristes, jo et llegeixo amb un somriure, Mariàngela.

    ResponElimina
  4. És que la literatura, com la vida, és plena d'històries tristes. Els meus clàssics les expliquen bellament, vet aquí la seva força i el teu somriure. Gràcies, Glòria.

    ResponElimina