Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.