dilluns, 30 d’abril del 2012

La casa Masó

Oberta al públic aquesta setmana passada, la casa Masó ha estat i serà un referent cultural a la ciutat de Girona. I no només per ser la casa natal de l’arquitecte que li ha donat el nom, també per les dues persones que n’han fet donació a la ciutat: Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta. 

És clar que la casa és una mostra extraordinària de les bones arts de Rafael Masó, per l’arquitectura, per la decoració i per la bona conservació de tots els seus elements. Però en la història més recent de la vida cultural gironina, la casa Masó representa també el lloc on la pintora Mercè Huerta ha creat el seu imaginari pictòric i el lloc on Narcís-Jordi Aragó ha escrit llibres com La Devesa, paradís perdut o Girona ara i sempre, i tants Papers de butxaca

Durant uns quants mesos de l’any 2002, la taula de Masó del menjador de la casa va estar plena de fotografies i de textos, de materials diversos, que ens van servir per confegir les pàgines de l’Atles literari de les terres de Girona. La casa Masó és un lloc literari principal, a la ciutat de Girona. 

La millor descripció de la casa Masó és la que Aragó va publicar l’any 1994 en un Senhal, que va titular “La casa de la memòria”, il·lustrat per la Mercè. En podeu veure dues pàgines a la fotografia que acompanya aquest post. 

dissabte, 28 d’abril del 2012

Els tres llibres

En el suplement cultural d’un diari, ara que s’escau el centenari del naixement de l’editor, escriptor i traductor Joan Sales, explicaven que Sales tenia tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l’Evangeli. Em va recordar el darrer capítol de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, quan l’escriptor mallorquí confessa: “Tres llibres han passat per la meva ànima i l’han llaurada com si fos un camp i l’han deixada sembrada i fèrtil. [...] Els tres llibres que tan fondament cavaren dins mi són: els Salms de David; les Converses Tusculanes de Ciceró; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.”

Quins tres llibres han deixat solcs a la vostra ànima, lectors amics? O són només dos? O més de dos? Aquest parell de llibres de la fotografia me n’han deixat a mi. I ben profunds.

dijous, 26 d’abril del 2012

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

dimarts, 24 d’abril del 2012

L'endemà de Sant Jordi

Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia. 

Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant

Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el dahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.

Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi a l’IEC amb Rodoreda

Avui, a les 12 del migdia, al Jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, inaugurarem unes plaques que identifiquen els noms de les plantes del jardí, el científic i el vulgar, juntament amb uns textos que he près de les obres de Mercè Rodoreda, en els quals apareixen. Hi esteu tots convidats. Si no podeu venir al matí, a les 5 de la tarda teniu una nova oportunitat.

Tindré el plaer d’acompanyar-vos d’una planta a l’altra, des de les camèlies plantades “al peu d’un reixat”, a les cineràries “que xuclen tot el que se’ls posa a tret”, tot fent marrada per contemplar les flors d’aigua que “a dintre del sortidor s’havien obert”, i passejar per sota de les glicines que “tenien penjolls oberts”, mentre esperem que els lilàs plantats de nou arrelin i ens ofereixin el seu “perfum violent”, com el llessamí, a punt de florir “amb totes les seves estrelles”, ara que les mimoses d’aquelles que “al temps de la florida, que sempre s’escau pel mes de febrer, semblen un pom de boles d’or” ja passen més desapercebudes.  

Ens ha servit de pretext la commemoració dels 50 anys de La plaça del Diamant. Per això, també hi trobareu una exposició de petit format sobre aquesta obra i l'anirem llegint durant el dia.

Els penjolls de glicines blanques oferien aquest aspecte el 14 d’abril de l’any passat, quan els vaig fotografiar.

dissabte, 21 d’abril del 2012

Corinna

“Veniu, llorers triomfals, a cenyir els meus polsos. He vençut. Corinna, apa, és als meus braços, ella que era vigilada per un amant, un guardià, una sòlida porta, tants enemics, perquè no pogués caure en cap parany. La victòria digna, entre totes, de triomf és aquella en què la presa, sigui quina sigui, no costa sang. No són pas humils muralles, no són pas fortaleses circuïdes d’estrets fossats, sinó una dona que ha estat presa per la meva estratègia.”

No, no, la Corinna del text que acabeu de llegir no és ni sueca, ni alemanya, sinó una dona romana de fa vint segles. Així s’expressava el poeta llatí Ovidi a l’inici d’una de les elegies dels seus Amores, dedicada a Corinna, nom poètic que sembla que vol significar totes les amants del poeta, les moltes Corinnes de la seva vida amorosa. 

No em vaig pas fixar si es deia Corinna la noia de l’escultura que tapa un arbre més alt que la mateixa torre Eiffel, quan vaig fer la fotografia el dia 30 de març.

dijous, 19 d’abril del 2012

La negror

Cada vegada que veig un cel com aquest, penso en la meva àvia: era l’avisadora de negrors. Encara em sembla que la sento, “hi ha una negror!”. I em feia anar vora els vidres de la porta del jardí i me l’ensenyava, “mira quina negror!”. A vegades les negrors acabaven en no res. Com l’altre dia que vaig fotografiar la negror, mentre pujava cap a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, i pensava en la iaia.

dimarts, 17 d’abril del 2012

No tots els homes són secretaris

Quan era petita i anava al col·legi de les monges, a Llagostera, em vaig negar rotundament a aprendre dues matèries: escriure a màquina i tocar el piano. Sembla que ja en aquells meus pocs anys de vida m’havia adonat que em volien fer estudiar ambdues matèries perquè era una nena. A mi el que m’agradava era estudiar llatí, literatura, geografia, història, i dibuixar. És el que vaig fer. I els meus pares ni m’ho van impedir, ni em van obligar a estudiar allò que jo no volia. 

M’hi ha fet pensar una columna d’un diari de dissabte passat que diu això: “Les dones ocupen poc més del 20% dels càrrecs directius de les empreses. I quan els ocupen encara han d’aguantar com les confonen amb la secretària, com han explicat moltes de les directives que també han aconseguit trencar el sostre de vidre.” 

Vaig fotografiar aquest sàtir del Jardin du Luxembourg amb tots els homes (i una dona) il·lustres francesos darrere, és a dir el Panteó, fa quinze dies.

diumenge, 15 d’abril del 2012

La metàfora de l’elefant

Fa quinze dies, en una llibreria de París, em vaig comprar el darrer títol de l’acadèmic Marc Fumaroli, Le livre des métaphores. Me’l mirava, havent dinat, i vet aquí que hi he trobat la metàfora de l’elefant, que tradueixo.

“Un elefant dins d’una botiga de porcellana. Aquesta faula abreujada juga amb la grandària i el pes enormes de l’elefant. El representa de visita a un lloc ple d’objectes fràgils que ell trenca involuntàriament. En sentit figurat, s’aplica a una força desproporcionada, però no malintencionada, introduïda inadvertidament en un mitjà petit i delicat, que trepitja i esmicola amb la seva sola presència pesada. Té el mateix sentit que arribar com un gos dins d’un joc de bitlles.”

dissabte, 14 d’abril del 2012

La glicina que volia ser arbre

Vull ser arbre! cridava aquesta glicina del barri vell de Girona. I la vaig fotografiar.

divendres, 13 d’abril del 2012

Mercè Rodoreda, recordada

A finals de l’any passat, un professor d’un col·legi de Girona em va demanar d’anar a parlar de Mercè Rodoreda algun dia de la primavera d’enguany. Com que amablement em van deixar triar el dia, vaig pensar que m’agradava de recordar Mercè Rodoreda el dia 13 d’abril, data de la seva mort. Aquest matí, doncs, tornaré a parlar de Mercè Rodoreda, 29 anys després de la seva mort. 

M’és impossible de comptar el nombre de documents que conservo a l’ordinador, i a casa, sobre Mercè Rodoreda. Centenars. Escrits meus, conferències, lectures, cursos, retalls de diari... El primer article que vaig escriure en un diari va ser sobre Virgili, el segon sobre Rodoreda. D’això fa ja més de 30 anys. El mes de febrer passat en va fer 28 que vam comprar la casa de Romanyà, la de Mirall trencat i Viatges i flors

En un d’aquests meus papers hi vaig escriure l’any 2008: “Altres lloaran la il·lustre Barcelona, o la París capitalina, o la ciutat de Ginebra, banyada pel Léman, o la musical Viena. El que és a mi res no m’ha colpit durant tants d’anys com el bosc sonor de la Cova d’en Daina, l’ampla vista del Mirador de les Mirandes, el clos obert d’El Senyal Vell, els ulls de cada fulla de cada suro del jardí, la pluja d’estels des de la teulada de la torre, a Romanyà de la Selva, el darrer recer, el recer celest de Mercè Rodoreda.”

Hi ha records que no s’esborren. I fidelitats que no es perden mai. La fotografia del jardí del recer celest, tot florit, és de la primavera de fa 10 anys.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Vida de gat

No us penseu que sigui fàcil la vida de gat, no, no. Encara que el solet d’havent dinat de Pasqua Florida feia aclucar el ulls d’en Gat. Té llums i ombres, ja es veu. Té el desfici de la cacera, per exemple, la vida de gat i no caça mai res en Gat. Però també té moments de suau deixadesa, com el de la fotografia del diumenge de Pasqua, per molt que les pedres on reposa en Gat de suaus no en tenen gairebé res. El vaig fotografiar al jardí de Llagostera.

dimarts, 10 d’abril del 2012

Esfinx

Va i ve, en Gat. Quan sortim al jardí i com aquell qui res, ell arriba, tot silenciosament, perquè té els coixinets de les potes tous, tous. Li vaig fer la fotografia el dia de Pasqua, quan anava de retirada, mentre meditava cap on dirigiria els seus coixinets rosadets i suaus. Va decidir de fer una visita al jardí veí.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Meditació d’abril

El títol del post és de Josep Maria de Sagarra, d’un encertat article de la sèrie “Cafè, copa i puro”, del mes d’abril de 1924, que acaba amb aquestes paraules: “Mes d’abril, mes de les muntanyes; Setmana Santa i Pasqua Florida, vestit de núvia de tots els paisatges, moment delicadíssim del bec dels ocells i de les branques dels arbres. Amics meus, no deixeu passar el mes d’abril, sense recollir aquestes quatre gotes de gràcia que us refresquin i us encoratgin en les penes de cada dia. Aneu a la muntanya que ara ve el bon temps, que ara ve la primavera; aneu a la muntanya a sentir la flauta del cucut i a contemplar el borrissol de les fagedes.”

On és la muntanya, que deia la Rodoreda? A Romanyà, és clar. La fotografia que il·lustra el post d’aquest dilluns de Pasqua la vaig fer ahir, dia de la Pasqua Florida al jardí de la casa de la muntanya rodorediana. 

diumenge, 8 d’abril del 2012

Bestiari parisenc

El corb afamat del Jardin des Tuileries i el gat a l’aguait de la place de la Sorbonne.
Els vaig fotografiar els dies 28 i 30 de març.

divendres, 6 d’abril del 2012

Prohibit recordar

Viure sense records això és el que li han receptat a l’home pintat per Lucian Freud. I què li queda? El seu cos, nu. Ni pensa l’home del quadre, perquè li han prohibit recordar. Viu, i no sap que viu. Perquè no viu la seva vida recordada, viu la vida buida de passat que li volen fer viure. És per un bé seu, que diuen. Però, qui ho sap? 

El quadre que il·lustra el post es pot veure al Metropolitan Museum de New York.

dijous, 5 d’abril del 2012

Després del dia 3

Em va costar d’adormir-me la nit del dia 3 d’abril. Massa emocions! El meu fill va convertir el dia dels meus 21915 dies en una joia, de les que duren i es pensen i van girant dins del cap, i no s’obliden. Gràcies a tu, Borja, i a tots els que heu respost a la seva crida i, amb ell, m’heu envoltat de sorpreses, de somriures i d’abraçades, de regals i de belles paraules, de mirades, de companyia, d’amistat. I gràcies a tots els que m’heu felicitat. El número 60 s’ha convertit en un talismà. Dolçament, senzillament. Tot va lliscar, com els anys i els dies, el dia 3, com la vida i com la pluja, de les bones. 

Envieu-me les fotos, estimats meus, que en vaig fer molt poques! Aquesta rosa del ram d’en Borja, amb el cor dels pètals en forma de cor, va per a tots vosaltres.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Festa grossa a can Vilallonga

Amics,
Avui fa 21900 dies que aquest cos meu es passeja per aquest món. Bé, de fet, si pensem que aquest any és de traspàs, hauré d’afegir 15 dies més al còmput anterior. De manera que avui fa 21915 dies que els meus ulls es van obrir per primera vegada. Ja ho deveu haver endevinat o comptat. Tots aquests giravolts són per dir que avui faig 60 anys. Dit. Així. Aviat és dit, i escrit. I de seguida són passats. Sí, sí. Com un buf. I és un goig, vés per on. Una vegada has acceptat, això sí, que hauràs de posar un sis a davant. Primer m’hi vaig rebel·lar, no us enganyaré pas. Després se’m va fer la llum, un any més, com cada any. “Has arribat fins aquí!”, vaig dir al meu tu rebel. I el tu va repetir: 

“si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”

I el tu, ja apprivoisé, va decidir que quina sort de poder fer 60 anys amb la vostra companyia. I després, com Catul, va voler esbullar-ne el compte. No fos cas.

Valete.

La il·lustració d’avui forma part de la història de la meva vida en còmic que, l’any 1993, el meu cosí va dibuixar per a nosaltres.

dilluns, 2 d’abril del 2012

Primer i després

Primum vivere, deinde philosophare. A París o allà on sigui. Oi?
Jo prenia un croissant i un cafè en una terrassa, mentre fotografiava l’entorn, divendres passat, a la place de la Sorbonne. Després, vaig entrar a la llibreria.

diumenge, 1 d’abril del 2012

La vie en rose

La vida d’aquest faune flautista, voltat de tulipes i peònies, sota castanyers de verd tendre, a la primavera del Luxembourg, a París, és de color de rosa. No en tinc cap dubte.

El vaig fotografiar divendres passat, mentre tenia La vie en rose al cap.