dimarts, 17 d’abril de 2012

No tots els homes són secretaris

Quan era petita i anava al col·legi de les monges, a Llagostera, em vaig negar rotundament a aprendre dues matèries: escriure a màquina i tocar el piano. Sembla que ja en aquells meus pocs anys de vida m’havia adonat que em volien fer estudiar ambdues matèries perquè era una nena. A mi el que m’agradava era estudiar llatí, literatura, geografia, història, i dibuixar. És el que vaig fer. I els meus pares ni m’ho van impedir, ni em van obligar a estudiar allò que jo no volia. 

M’hi ha fet pensar una columna d’un diari de dissabte passat que diu això: “Les dones ocupen poc més del 20% dels càrrecs directius de les empreses. I quan els ocupen encara han d’aguantar com les confonen amb la secretària, com han explicat moltes de les directives que també han aconseguit trencar el sostre de vidre.” 

Vaig fotografiar aquest sàtir del Jardin du Luxembourg amb tots els homes (i una dona) il·lustres francesos darrere, és a dir el Panteó, fa quinze dies.

3 comentaris:

  1. Per no fer 'revolució', com es deia aleshores de l'actitud contestatària de les nenes de l'època, jo en vaig estudiar, de mecanografia... Em va servir per trobar feina en un despatx, la qual cosa em va donar llibertat per triar el que volia fer: estudiar art! Ho feia a la tarda, però, després de sortir de la feina. Aleshores molts joves treballàvem i estudiàvem... Era un sacrifici, però ha valgut la pena!

    ResponElimina
  2. Moi je souris aux petits bonheurs
    Je souris, c'est bien mieux comme ça
    C'est bien mieux comme ça.

    http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=g4wqNmcTmdc#!

    Un parell d'anys es tot el que vaig aguantar estudiant piano. I això que Montserrat, la professora, era un encant.

    ResponElimina
  3. A mi se'm va regalar una Pluma 22 de la casa Olivetti i he estat dona d'oficines. Només gent ignorant, ancorada en vells temps es pensa, que si ets dona, solament pots fer de de secretària. Homes que treballen amb tu són capaços de presumir dient a algú, en veu baixa, que ets la seva secretària.
    Com a Teresa Costa-Gramunt, treballar d'escrivent em va servir, en el meu cas, per comprar coses que, realment, m'il·lusionaven.
    Ningú em va proposar mai tocar el piano i millor perquè no hauria estat mai ni una passable pianista.
    C'est la vie, Mariàngela.
    I petons!

    ResponElimina