Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.