dimarts, 1 de febrer del 2011

El país de les piràmides

“...Em trobo dalt d’una euga que es diu Marion, pujant muntanya amunt per un pendís estret, pedregós, sinuós, un camí de cabres amb cabres i gallines, i gossos vells i secs, i ànecs, i brutícia acumulada. I penso que si caic agafaré una infecció o el tifus o el tètanus o què sé jo. I dec fer una cara de mil dimonis. I l’home dels cavalls em diu “Que no és això el que volies veure?” “Sí, és clar” li responc. “I doncs, que no estàs bé? Sigues feliç, somriu, cap problema, mira al teu costat”. I les piràmides al costat dret m’anaven acompanyant tot el camí. I jo sense saber-ho. Sempre allà, protectores. Arribem a dalt. A sota, al cantó esquerre, l’esfinx, petita, com una vedet davant d’una multitud de cadires arrenglerades per a l’espectacle nocturn de llum i so. Allà lluny, a l’horitzó, les piràmides de Sakkara desdibuixades en la calima del desert sobre aquell cel blau. Al fons, darrere meu, la ciutat del Caire, llarga, estirada, carregada de smog. Les primeres cases del barri de Mena, a la vora, amb els teulats de palla o d’herba com les cabanes dels pastors de les Bucòliques de Virgili, les cases sense portes, la roba estesa pertot arreu, runa, rajols amuntegats. Una mica més enllà, el cementiri. Taques de flors vermelles. L’home dels cavalls em pregunta si estic bé, si estic feliç. “Sí, és clar”, li contesto. L’emoció és massa intensa, massa nova, massa de somni i massa real per no ser feliç. “És irrepetible”, em diu ell, “només una vegada a la vida”. Li dic que no, que hi tornaré. “Ben tornada”, em contesta. “Però no serà com la primera vegada. Mai més no ho podrà ser”. Contemplo la règia mola de les piràmides. M’impregno els ulls amb la silueta tres vegades triangular. 

Baixem per un altre cantó, més planer. Voregem el cementiri dels egipcis, el copte i el musulmà. Eucaliptus alts. L’esfinx em saluda graciosament. Entrem al barri de Mena. L’home dels cavalls és fill d’allà. Tothom ens saluda, perquè tothom el coneix. La crinera de la Marion és plena de mosques. Els genolls em fan mal. Però no puc deixar de mirar a banda i banda, de saludar gent descalça, homes amb vestits fins als peus, dones amb el cap cobert, asseguts a terra, venent pa de pita, i síndries; i els gossos i els ànecs i les cabres es passegen pel mig, indolents com els seus amos, sota quaranta graus d’un sol que crema, que asseca i que purifica tanta deixadesa. Fa, però, menys pudor de la que em pensava. Passa un carro que ven sucre amb un altaveu que ho anuncia. L’home dels cavalls m’explica que quan era petit la seva mare li’n comprava. Em diu que li doni una bona propina. Que ell també té un fill i que la vida és cara. Em demana un bolígraf espanyol per a ell. Li dic que no en tinc cap, l’únic que portava l’he deixat a l’hotel. Cap problema, em contesta.”

Aquest text forma part d’un article més llarg, “La fascinació del país de les piràmides” que vaig publicar a la Revista de Girona, després del viatge a Egipte. La fotografia és d’aquell viatge de primers de juny de l’any 1999. 

5 comentaris:

  1. Feliç tu, que has vist les piràmides en viu!
    Perquè les pedres són vives, tot i la seva aparença mineral. Egipte és un país molt antic. Trobarà recursos per sortir-se'n. La llibertat és un desig humà que prové de la seva Font.

    ResponElimina
  2. La mirada de l'esfinx, com sempre inescrutable, es passeja avui perplexa per un paratge de revolta i esperaça...

    ResponElimina
  3. M'has fet sentir l'Egipte que he vist al cinema i a les fotografies i que jo no conec. Una vegada me n'anava a l'agència de viatges decidida a anar a Egipte i, poc abans de sortir de casa, les notícies varen donar la mala nova d'un atemptat perpetrat a turistes. Vaig canviar de destí.
    Desitjo pau i democràcia a un Egipte que es vol renovar. I poder viatjar-hi.
    Gràcies Mariàngela!

    ResponElimina
  4. Muy interesante el artículo entero y de gran actualidad en estos momentos.
    Saludos

    ResponElimina
  5. I ben vives eren, Teresa, les altes piràmides admirades, quan les vaig veure repetidament en aquell viatge.

    Gràcies pels vostres comentaris, Jordi, Glòria. Y por tus palabras, José Julio. Aquell viatge a Egipte va ser un sacseig. I ara em sacseja tot el que hi passa.

    ResponElimina