dimecres, 23 de febrer de 2011

En la mort de Robert Brian Tate

Irlandès de soca-rel, Robert Brian Tate ha estat un dels grans hispanistes britànics del segle XX. Tate sempre destacava el paper que, en els inicis de la seva carrera universitària, van exercir les figures de dos catalans. El primer va ser Ignasi González Llubera, catedràtic a Belfast “un nomenament únic en la història acadèmica anglesa”, deia, que li va ensenyar paleografia i li va fer conèixer la cultura catalana. El segon va ser Joan Batista i Roca, de Cambridge, que el va examinar de llicenciatura. Tots dos el van convèncer que es dediqués a la recerca, que es centrés en l’època del Renaixement i que estudiés la figura quatrecentista del cardenal i bisbe de Girona Joan Margarit i Pau. 
Així és que l’any 1948 Tate vivia en una pensió al costat d’Els Quatre Gats i “duia agafat de la mà” un exemplar de la primera gramàtica anglocatalana, escrita per Joan Gili, el tercer català de la seva vida, per elaborar el seu primer estudi sobre Margarit sota el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer. Al mateix temps, aprenia català a l’Ateneu amb Ramon Aramon i mantenia amistat amb Martí de Riquer, Pere Bohigas, Anscari Mundo, Miquel Batllori, i els historiadors gironins Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés. De retorn a Anglaterra i ja com a catedràtic d’Hispanisme es va adonar que l’ensenyament de la cultura hispànica a la universitat necessitava transformacions i va eixamplar l’horitzó per incloure-hi la cultura catalana, la cultura gallega, la portuguesa, l’andalusa, segons que ell mateix va escriure. 
Feia servir uns versos de T. S. Eliot per afirmar que la història sempre és contemporània. I se servia d’aquests mots del cardenal Margarit per lloar la Catalunya que estimava i coneixia tan bé: “Gloriosa sunt de te Catalonia”.
Ahir va morir a la ciutat de Nottingham al costat de la seva esposa Beth i el seu fill Marcus, a qui pertany l’autoria de la fotografia que li va fer en una de les felices estades de Robert Brian Tate entre nosaltres, a Girona, amb la medalla de doctor honoris causa i l’efígie del cardenal Margarit. Sempre portava Girona al cor, deia. La coneixia bé pels sis mesos que hi va passar a finals dels anys quaranta per fer la seva recerca margaritiana. 
A la Universitat de Girona tenim cura del seu llegat material, volem continuar sent mereixedors del seu llegat intel·lectual i el tindrem sempre en la memòria.

6 comentaris:

  1. Quan m'he assabentat de la notícia, m'han vingut al cap immediatament els records agradables del Congrés Margarit, on vaig tenir l'ocasió de conèixer-lo, de conversar-hi i d'apreciar el seu amor per Girona.

    En guardo un record entranyable i crec que
    tots els que vam participar d'una manera o altra en la preparació del Congrés Margarit el recordarem sempre.

    ResponElimina
  2. Va ser un dels grans al Congrés Margarit. Encara ara recordem, quan ens tornem a reunir tots plegats, alguna de les anèctodes que vam viure al seu costat.
    Tot un exemple de persona i d'investigador.

    ResponElimina
  3. Estimades Clara i Aster, com m'agrada que recordeu tant el professor Tate! I que ho deixeu escrit aquí. Us ho agraeixo molt. Ens va honorar amb la seva amistat, ens va enriquir amb els seus ensenyaments i ens va acompanyar tantes vegades, a Girona. Hem fet un llarg i plaent camí junts, tots plegats. Una bona abraçada.

    ResponElimina
  4. Una noticia trista, sens dubte. Jo també guardaré el record entranyable de les seves visites a Girona. Molts records a tots.

    ResponElimina
  5. Una notícia ben trista. No vaig tenir l'honor de coneixe'l en persona, però em va acompanyar en un viatge inacabat però de molt bon record a través del De origine regum Hispaniae et Gotorum del cardenal i bisbe de Girona.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  6. Gràcies pel record, David i Albert. Abraçada.

    ResponElimina