Immigració

Passes vuit hores a l’avió, en surts mig quadrat i ensomniat, has anat allargant el dia. Amb tot, baixes de l’avió amb ganes de menjar-te la ciutat que ja has visualitzat des de la finestreta: la llenca de terra apilonada d’edificis. Espectacular, la miris des d’on la miris, de dia o de nit, hi arribis a l’estiu o en ple hivern, a l’inici de la primavera o al cap de la tardor. És allà i, com la primera vegada, te’n tornes a enamorar. I això. Passadís enllà recordes que, ai, encara no podràs recollir la maleta i pujar al taxi, perquè has de passar immigració, el rostre somrient del país que t’acull, que diuen, la primera rebuda als USA. I la rebuda es fa esperar. Una filera, i una altra, i desfer-la, i mitja hora, i una hora, i la nena cinquanta persones més enllà que no deixa de plorar, i una hora i mitja, perquè és l’hora del canvi de guàrdia, a més. Finalment, et rep el rostre alegre del país: “Hi, how are you?” sents que et pregunta una boca oberta d’orella a orella. “Fine” respons per mimetisme cortès, davant de tan gran somriure, somrient també. Però de seguida recordes que estàs “Tired, after two hours!” “Sorry! Welcome to New York!” I, ah, penses en la rapsòdia in blue i la maleta que t’espera i et falten cames per entrar al taxi groc i veure que es van acostant el Chrysler i l’Empire, il·luminats, perquè mentrestant ha caigut la nit sobre Manhattan.

La fotografia la vaig fer ahir, des del taxi groc, quan de fet se m’anaven allunyant el Chrysler i l’Empire.