El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918.
El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”
Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”
La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.
Entrades
¡Mariàngela, feliz Nochebuena y felíz Navidad!
ResponEliminaMuchas gracias, José Julio, igualmente!
ResponEliminaHi ha un episodi de Nicolau d'Olwer relacionat amb Vilanova, concretament amb el sol de Vilanova. El record d'aquest sol que dóna una llum especial a l'atmosfera vilanovina sembla que va coincidir amb el record d'un oficial de la Gestapo. Aquest fet va atenuar els rigors de la presó. Ho conta ell mateix al seu llibre "Caliu. Record de mestres i amics."
ResponEliminaDes d'aquí a Mèxic jo també vull tenir un record per ell i alhora felicitar-te el Nadal.
ResponEliminaVaig trobar en una llibreria de vell de la capital el seu gran llibre "Cronistas de las culturas precolombinas", que per diverses raons només he pogut llegir en part, però que constitueix una important aportació a la història d'aquest gran continent.
"Cal no confondre el perdó amb l'oblit", digué Nicolau. Gràcies per recordar-lo, des de Vilanova, des de Mèxic, Teresa, Joan.
ResponEliminaBon Nadal també per a tu. Hi ets de pas, a Mèxic, Joan?
No Mariàngela. Fa més de tres anys que hi visc perquè m'hi vaig casar. Un exili sentimental, el meu! Però el teu bloc és un dels fils que em connecta amb Catalunya, la literatura i el món clàssic. Aquest any passat vam anar a Roma i també em vaig recordar molt de tu. Si vols veure el meu bloc es diu Poesia, història i fotografia, URL poefotoh.blogspot.com.
ResponElimina