Diari del Líban (VII)

L’electricitat va i ve al vespre, a casa, i mig espatlla el generador. És així com prenem consciència d’una dificultat quotidiana al Líban. Fa més de 30 anys que conviuen amb aquesta manca d’electricitat, ara només en tenen 12 hores al dia, si no es disposa d’un generador privat. Pregunto a la meva amiga si els aparells no s’espatllen, quan canvien automàticament de la línia elèctrica al generador. S’hi han acostumat, com nosaltres, em respon ella. Aprofito per escriure al meu diari impressions i notes de l’intens primer dia libanès. No és la llengua la que defineix i construeix la identitat al Líban, són les religions. Com a Suïssa. I gosaria dir, com als Estats Units, però no tant. Es pot tenir més d’una llengua, només una religió. Els nostres amics passen de l’àrab al francès o a l’anglès, sense hesitació. I són maronites, per tradició familiar, amb convicció. Només.

A la fotografia, una mostra del bilingüisme àrab-francès: el rètol d’entrada al recinte arqueològic de Biblos. La doble possibilitat de pagament, en canvi, és en lliures libaneses o en dòlars. L’horari d’obertura no admet dubtes: les 8 del matí. L’horari de tancament, però, varia segons l’hora de la posta del sol.