... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?
La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.
Entrades
Fer fotos amb el cotxe o el tren en marxa és veritablement una temptació. Suposo que deu ser un instint de voler atrapar la instantània.
ResponEliminaLa de la foto dóna idea de trànsit, ben real doncs, de la nostra condició humana.
La vida, sí, que passa amb pressa.
ResponElimina