Diari del Líban (XXI)

Anem a dinar a un restaurant que té nom de font, perquè és prop d’una font. Recordo el nom del poble on es troba, com podria oblidar-lo? Es diu Ehden. Un altre bon àpat libanès. No mengem postres dolces, només fruita. Ens reservem. Pugem a un cim amb una altra verge enlairada damunt d’una moderna església, ara piramidal, feta construir per un dels molts mecenes cristians maronites, l’any 1989. Es troba just al costat de l’antiga ermita del segle VIII, amb el sòl de pedra. I, tot seguit, iniciem el descens cap al monestir de Sant Antoni Qozhaya, al bell mig de la vall santa, en una gorga inacabable. La vall és plena de grutes d’eremites, algunes de les quals visitem, fosques, humides, excavades a la pedra. Impressionen. La carretera ja no continua més enllà del monestir, les grutes sí. Moltes són quasi inaccessibles. Al monestir hi ha un petit museu. S’hi exhibeix la primera impremta d’Orient, que data de 1610, i alguns dels llibres que s’hi van imprimir. Una hostatgeria i la distribució dels edificis ens fan recordar una mica Montserrat. L’església és excavada a la roca, preciosa. Els visitants de tot plegat ens podem comptar amb els dits de les mans. El lloc és de difícil accés i al Líban hi ha poquíssim turisme. Tan ric de patrimoni com és!