Diari del Líban (XXII)

Desfem el camí intricat i estretíssim per deixar la vall. Ah, la propera parada! Una de les visites més esperada, des de fa anys. Els nostres amics, cada vegada que venen a Catalunya una o dues vegades l’any, ja en fa molts, ens porten unes capses metàl·liques, plenes de pastissets libanesos ben ordenats. Perquè saben que el meu fill n’és un entusiasta. Així és que aquell dia no vam fer postres a Ehden perquè vam anar a berenar a la millor pastisseria del Líban, la d’Abdul Rahman Hallab & Sons, oberta des de l’any 1881, a Trípoli. Ens vam asseure a la cafeteria que tenen, Le Palais, i la meva amiga va demanar un munt de varietats al cambrer, tantes, que el noi li va dir, “Senyora es tornaran diabètics si mengen tot això!” Ella li va respondre que es tractava de fer realitat el somni que tenia aquell jove, des de feia almenys 15 anys. Així és que ens van omplir la taula de tota mena de baklawa, alguns de desconeguts, perquè només els fan pel ramadà, com era el cas. Ens vam ben endolcir la vida. Si aneu al Líban i no teniu la sort de visitar el palau dels dolços de Hallab a Trípoli, no patiu, a l’aeroport de Beirut també en podreu comprar. Però no és pas el mateix, és clar. A les fotografies, els pastissets i la porta d’entrada de la pastisseria, a Trípoli.