dijous, 30 de setembre de 2010

Dia Internacional de la Traducció

Arma virumque cano, són els tres mots de l’inici de l’Eneida, el poema èpic de Virgili. Si en fem una traducció literal, al peu de la lletra, direm: “les armes i l’home canto”. Tot seguit ens adonarem que aquest no és l’ordre dels mots correcte en català, així és que canviarem el verb de lloc. També veurem que Virgili utilitza alguns recursos estilístics: una hendíadis, unes metonímies. Tot plegat ens menarà a una traducció com és ara aquesta: “canto les gestes de l’heroi”, potser més acostada a allò que Virgili ens vol dir, però que perdrà els recursos estilístics originals. Vet aquí la meravella i també la dificultat de traduir. El traductor és un lector acuradíssim. O dit d’una altra manera, quan es coneix millor una peça literària és quan la tradueixes. 
Miquel Dolç, el traductor de Virgili al català, optà per “Canto les armes i l’heroi”, en la seva traducció en prosa de l’any 1972, i per “Armes canto i l’heroi”, en la seva versió en hexàmetres de l’any 1958. Annibal Caro havia traslladat l’obra a versos italians l’any 1566 i ho va dir així: “L’armi canto e ‘l valor del grand’eroe”
Honor a Virgili i als seus traductors, en aquest dia de la traducció, que s’escau el 30 de setembre, cada any, justament en honor de Sant Jeroni, gran traductor i un dels primers que va reflexionar sobre el fet de traduir.
Aquesta meva edició de Caro que he fotografiat és de 1938 i té el nom del traductor a la portada, com ha de ser.

4 comentaris:

  1. En les ocasions que he tingut de traduir, sortosament sempre per gust, he acabat identificant-me amb l'autor/a. L'empatia és bona cosa a l'hora de traduir, és com si llegissis el pensament...

    ResponElimina
  2. Jo també, de vegades, tradueixo per plaer i mai no oblido la importància que els traductors tenen. Sempre haurien de constar a les portades dels llibres, sota el nom de l'autor i, tanmateix, se'ls sol relegar a un esment a l'interior.

    ResponElimina
  3. Segons les normes tipogràfiques, en el cas que un llibre publicat sigui la traducció d'una obra en una altra llengua, a la portada hi haurà de figurar el nom del traductor. Així, doncs, que hi figuri o no a la coberta, ja és una opció de les editorials, la majoria de les quals opten per posar-lo quan creuen que el nom del traductor té el suficient prestigi perquè el probable lector ho tingui en consideració a l'hora de comprar el llibre (màrqueting, vaja).

    Les polítiques editorials encaminades a abaratir costos són les que provoquen la gran quantitat de males traduccions que tant en català com en castellà surten publicades, ja que el fet de pagar -i malament- la majoria de les traduccions a tant la pàgina fa que els traductors no filin massa prim si volen que els surtin a compte les hores que han d'emprar per enllestir la traducció d'un llibre.

    La vergonyosa anècdota que explicava ahir, al final de l'article que va escriure per a La Vanguardia, en Màrius Serra és un exemple claríssim de fins a quin punt poden arribar a funcionar les editorials a l'hora d'aconseguir treure al mercat una obra que preveuen que tindrà èxit. Aquí hi ha l'enllaç al citat article.

    ResponElimina
  4. A vegades a classe els dic als meus estudiants de llatí que no parlo jo sinó que són els meus autors llatins que parlen per boca meva, fins a tal punt m'hi he arribat a identificar amb el pas dels anys. I és una meravella.

    Ens vam afegir a la celebració reivindicativa de l'AELC, a petició seva, amb una lectura a la llibreria 22 de Girona, que en Màrius Serra no devia tenir controlada, i a més jo ho vaig fer també amb aquest post. Vam llegir Dolors Condom, Lluís Lucero, Joan Vergés, Margarida Casacuberta, Joan Manel del Pozo, Antoni Cobos, Narcís Figueras, Francesc Francisco i no van poder ser-hi però vam llegir els seus textos Joan Ferrer i Ernest Riera.

    Gràcies a tots tres per les vostres aportacions, Teresa, Glòria i Enric. Una abraçada.

    ResponElimina