Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.
Entrades
Quina bellesa...! Feliços els qui han pogut viure aquests dies libanesos, tan plens d'art i d'amistat!
ResponEliminaMuchas gracias, Mariàngela, por tu comentario en Mi Siglo.
ResponEliminaMe han gustado mucho todas esas fotografías sobre el viaje, los pastelitos del Líbano, las imágenes de Tiro, el mar, los libros y tantas evocaciones encadenadas...
Enhorabuena por ese conjunto
Saludos
Ai, sí, Teresa, dies extraordinaris i records feliços! Gràcies per llegir-los. Una abraçada.
ResponEliminaUn placer leer tu Siglo, como siempre. Si el viaje fue extraordinario, los recuerdos no lo podían ser menos, José Julio. Gracias por la felicitación. Y gracias por leer el Diari. Feliz comienzo otoñal!
Tots hem tornat amb tu a casa gràcies els teus relats.
ResponEliminaOhhhhhhh!!!... Ja s'ha acabat!!!! :(
ResponEliminaPreciosa i documentadíssima crònica, Mariàngela! Moltes gràcies per compartir aquesta magnífica estada al que ha de ser un preciós país. M'encanta la seva bandera; és de les que trobo més boniques. M'han deixat impressionat les dues roques aquelles, les que una té forma de sabata i l'altra de "u" invertida, i m'ha fet molta gràcia la "planada" (no sé com es deu dir per referir-se a Pla): "L’atmosfera de la ciutat és espessa, com una crema de faves".
Una abraçada!
Ah, no, tu! Que això encara continua!!!!
ResponEliminaVeig que t'has passejat pel Líban! Estic contenta que t'hagi agradat la meva crònica. El cedre a la bandera a mi també m'agrada molt, per això la intentava de retratar ben estesa al vent. Moltes gràcies pel teu comentari!
ResponElimina