El maniquí

Com que el meu pare era sastre, a casa hi havia el maniquí. De fet, n’hi havia més d’un, però el que imposa la seva presència en el record és un tors ben fet, cobert amb una d’aquelles americanes impecables que sortia de les mans del meu pare.

Després hi va haver El maniquí de Mercè Rodoreda. Sembla que va escriure aquesta peça teatral, almenys la segona part, entre 1978 i 1979, és a dir a Romanyà. Per al seu maniquí  Rodoreda havia previst: “serà un maniquí ballarina. Durà tutú.”

Madame de Staël també va escriure una peça teatral titulada Le Mannequin, proverbe dramatique en deux actes, una comèdia de l’any 1811. El maniquí de l’escriptora de Coppet és una “vertadera nina de cartró”. 

El darrer maniquí de la meva memòria també ve de Suïssa. El lingüista Ferdinand de Saussure va denominar maniquí aquells mots, o grups de mots, que comencen i acaben amb la mateixa lletra que la paraula-tema que un autor vol ressaltar en el seu text. Per exemple el mot adventumque seria un maniquí de la invocació a Venus, Afrodite, dels primers versos de l’obra lucreciana De rerum natura. 

A la fotografia, un manuscrit de Saussure amb un maniquí, que he pres del llibre de Jean Starobinski, Les mots sous les mots. Les anagrammes de Ferdinand de Saussure, de 1971.